Les conseqüències profundes d'un fet històric no es comencen a percebre fins dècades després de la seva comissió, els resultats d'unes determinades condicions socials i polítiques es difereixen en el temps i emergeixen amb la seva major intensitat (això és, amb la seva major subtilesa) quan ens pensàvem que aquella època es trobava superada.

Si el franquisme fou una època sinistre, Catalunya va aconseguir, com a mínim, sostenir-se gràcies a la xarxa d'individualitats i de quadres intel·lectuals que s'havien format durant la II República i que, en casos concrets -com s'esdevingué, per exemple, en literatura-, van brillar amb l'esplendor més enlluernadora malgrat les pèssimes i obscures circumstàncies que els oprimien. Si ara molts denuncien la poca ambició, la desmobilització, l'estovament i, en una paraula, la decadència de la vida pública catalana, potser cal pensar que els principals responsables són les generacions que exerceixen el poder en l'actualitat i que, precisament, comptant que cobreixen una franja d'edat que aniria entre la cinquantena i la setantena, són els que van néixer i es van educar sota el franquisme. Tal com suggeria Agustí Colomines (AVUI, 1/XII/2004), educar-se en una aula glacial de postguerra o anar a una universitat aclaparada de mediocritat ha de marcar per tota una vida, tots els traumes de la repressió política, ideològica, religiosa, social i sexual no s'esvaeixen en un tres i no res, sinó que ressorgeixen en comportaments que vint o trenta anys després passen a considerar-se normals i que no són més que els residus de la forma unidimensional i monòtona amb la qual el franquisme els va acostumar a veure el món. Aquesta generació, de forma conscient o no, arrossega el reduccionisme mental, l'autoritarisme i la por que el franquisme va sembrar, i això es manifesta, al meu parer, per igual tant a la dreta com a la suposada esquerra de l'espectre polític. No és estrany que les visions veritablement liberals i pluralistes siguin extraordinàriament escasses, i que fins i tot aquells que s'enorgulleixen d'haver corregut davant la policia a les manifestacions dels anys setanta i que es distreien conspirant en algun reducte trotskista durant aquella època ara ens espantin amb la seva manera despòtica i excloent de jutjar allò que els envolta (no és casual, d'altra banda, que, malgrat el reciclatge a corre-cuita, l'esquerra d'aquest país s'hagi format sota doctrines tan totalitàries com les de la dreta). Així, al final, ens hem acostumat, per exemple, a veure que al personatge més progre de sobte se li escapi un estirabot de menyspreu cap als homosexuals, o que tingui un concepte de família completament retrògrad, o que sigui incapaç d'aplicar en la seva vida privada la igualtat de sexes que predica en la seva vida pública (per no parlar de tot un reguitzell d'actituds que esdevenen incomprensibles per a tot aquell que no hagi estat educat sota la severitat de l'Església catòlica). Però, sens dubte, on els complexos mentals procedents del franquisme (i tal vegada del trauma de la Guerra Civil) es plasmen amb més intensitat és en la qüestió nacional. Cal l'ascens d'una nova generació nascuda i criada en democràcia perquè el discurs del sobiranisme comenci a normalitzar-se, perquè es constati, sense tabús, la incoherència de voler el màxim per a Catalunya i, a la vegada, de renunciar a un Estat propi que en garanteixi el desenvolupament, han hagut de passar gairebé trenta anys des de la mort del dictador perquè emergeixin tot de temes que haurien de ser reivindicacions normals per a qualsevol país que aspiri a ocupar un lloc a Europa i al món, ha calgut, en definitiva, un canvi de cicle perquè el catalanisme es refermi en la seva identitat i defineixi el seu objectiu, recuperar el fil que, malgrat que molts s'obstinin a oblidar-ho, podria haver estat majoritari entre el catalanisme de la II República si no s'hagués estroncat brutalment ni s'haguessin eliminat físicament els seus defensors. Abans, però, encara cal esberlar el dic de la generació procedent del franquisme, dels ofegats en el discurs del "possibilisme", dels que els eriça la pell entendre que la reafirmació nacional implicarà una tensió entre els catalans i els que no s'hi senten, dels que suren en l'ambigüitat per no admetre l'única possibilitat de supervivència del país, dels que han acabat exalçant la resignació com a màxima virtut política, en la mentalitat més genuïna dels perdedors. És curiós que una bona definició aplicable a les persones d'aquesta fornada nascuda, criada i educada sota el franquisme, que ara ocupen llocs de responsabilitat política, de poder econòmic i d'influència mediàtica i intel·lectual, es pugui trobar en els escrits que el jove Jordi Pujol dedica als seus predecessors, en efecte, en els escrits de la presó que porten per títol Des dels turons a l'altra banda del riu, Jordi Pujol es queixa en termes durs de "tota una generació submisa que porta la corda al coll. Tota una generació que ha dimitit. Tota una generació fracassada. Tota una generació trinxada. Tota una generació que no ha pogut superar uns cops duríssims. Tota una generació que fa pena. Tota una generació que estimem i compadim". Doncs bé, el més esgarrifós és pensar que aquests són els mateixos epítets que es podrien estendre encara amb més vehemència sobre els que van patir el franquisme, el resultat del franquisme és la consagració d'un catalanisme polític democràtic dominat, tret d'excepcions, per gent submisa i dimitida. El més terrible és que els adjectius a qui primer es poden aplicar és a en Jordi Pujol mateix, algú que mai no ha reconegut que el millor per al país és la llibertat d'aquest país i que, tal com es troba en els seus escrits actuals (Sobre Europa, Angle Editorial, Barcelona 2004) accepta amb resignació que Catalunya no sigui independent perquè a l'Europa occidental les independències, segons ell, són impossibles.