| |
Els darrers i accelerats canvis
en la composició demolingüística
de la societat catalana posen damunt de la taula l'absoluta
necessitat d'una revisió dels principis d'organització
lingüística fins ara prevalents. Si la situació,
quant a origen lingüístic, era ja de fràgil
equilibri entre el grup d'origen autòcton i el
conjunt de persones procedents o descendents de les
migracions castellanoparlants del segle XX, els moviments
de població d'aquests darrers anys poden desequilibrar
la balança cap al castellà, ja que contribueixen
a l'augment de l'ús d'aquesta llengua i fan més
insegura l'estabilitat lingüística del conjunt
d'origen catalanoparlant. No solament és el fet
de la magnitud que han pres les migracions de persones
procedents de l'Amèrica Llatina, sinó
també que, majoritàriament, les que han
vingut des d'altres llocs també tendeixen a adoptar
la llengua castellana com a idioma més habitual
de comunicació amb la societat receptora. Ja
sigui perquè viuen més aviat en zones
de predomini castellanoparlant, bé perquè
les persones d'origen catalanoparlant també se'ls
adrecen en castellà, o bé perquè
l'immigrant -que avui és aquí però
que no sap on serà demà- tendeix a invertir
en la llengua de més extensió comunicativa
i/o que veu més útil i predominant, el
cert és que l'evolució sociolingüística
de la societat catalana és força complexa.
Superats
amb escreix els llindars en què -amb el temps-
es donava per osmosi social natural la bilingüització
en català de les persones que arribaven d'altres
cultures, el curs de la situació actual pot dependre
en gran part de com es puguin canviar els hàbits
lingüístics de les persones que viuen a
Catalunya i, en especial, de quins principis comuns
d'organització lingüística s'adoptin.
I és aquí, doncs, on pren rellevància
especial l'actual procés de reforma de l'Estatut
d'Autonomia. Designat per la Constitució espanyola
com el lloc on es concreta l'organització lingüística
de cada comunitat autònoma, l'Estatut ha de regular
sàviament aquests aspectes tot conciliant els
diversos interessos presents en la perspectiva d'assegurar
un futur mínimament digne per a la llengua nacional
i pròpia dels catalans. Fa pocs dies han estat
posats a disposició dels ciutadans els treballs
de la ponència redactora en primera lectura i
val la pena reflexionar, encara que sigui breument,
sobre per on van els trets. Em centraré avui
en dos aspectes.
1. Es
troba a faltar en l'actual redacció del primer
article que parla de la matèria ("La llengua
pròpia i les llengües oficials") un
esment clar als principis que la societat catalana contemporània
-i no només les seves institucions- acorda sobre
com viure junts lingüísticament, en especial
pel que fa als àmbits de les organitzacions no
oficials i, en general, als espais socials comuns. El
català com a llengua pròpia és
qualificat de "normal i preferent" de les
administracions i mitjans de comunicació públics
i de llengua normalment emprada en l'ensenyament, però,
en canvi, no es diu res del seu paper de llengua comuna
i d'interrelació social i institucional general.
L'actual redactat cau en una excessiva i freda formalitat
i, en canvi, no aposta clarament per un pacte de la
societat plural catalana a favor de l'ús del
català com a llengua habitual general de comunicació,
es vingui d'on es vingui i es tingui l'origen que es
tingui. Crec que hi falta una aposta de tipus cívic,
més en el camp dels valors que no pas en el de
la simple formalitat, que reconegui la diversitat existent
a la Catalunya actual i posi unes bases clares de la
nostra interrelació lingüística.
Sense aquest acord clar i català, les importants
accions que cal emprendre en molts ineludibles camps
(llengua laboral, canvi dels usos interpersonals, etc.)
es quedaran sense legitimitat i podran ser impugnades
fàcilment.
2.
El segon apartat és el dedicat més explícitament
a la regulació de l'oficialitat lingüística.
(És per això, doncs, que crec que el primer
encara queda més fred i poc útil.) Aquí
la crítica més important per fer és
la reproducció de la qualificació del
castellà com a "llengua oficial a tot l'Estat
espanyol" que ja és present en l'actual
Estatut, que accepta acríticament la interpretació
més expansiva de les possibles del mot Estat
quan apareix en l'article 3.1 de la Constitució.
Com alguns juristes catalans ja han denunciat, la interpretació
que deriva d'aquest article una oficialitat "automàtica"
i necessària del castellà per a totes
les comunitats autònomes i altres institucions
públiques oficials no és pas l'única,
com el mateix Tribunal Constitucional va sostenir en
la sentència de 28-7-1981. Una interpretació
que entengués Estat com "només el
conjunt de les institucions generals o centrals i llurs
òrgans perifèrics" (vg. J.R. Solé,
25 anys de la Constitució, LSC-Llengua,
societat i comunicació 2, www.ub.edu/cusc), permetria
que, com ocorre a d'altres països com el Canadà
i Suïssa, les comunitats autonòmes -i més
les de "nacionalitat"- poguessin autoregular-se
lingüísticament a partir de les seves situacions
sociolingüístiques particulars, i establir
els principis lingüístics que internament
consensuessin. Repetir aquesta interpretació
en el futur Estatut és tancar la porta a una
evolució de la interpretació constitucional
i continuar legitimant els usos abusius del castellà
a Catalunya, és a dir, aquells que té
no pas per la presència de la població
d'aquest origen sinó pel fet de la interpretació
constitucional esmentada. Estem davant d'una oportunitat
històrica, la situació sociolingüística
no és pas la més òptima per al
català, i cal, doncs, que puguem tenir un nou
Estatut fet amb rigor i amb resultats eficaços.
|
