A l'era de la globalització, la humanitat lingüísticament diversa va recuperant la seva possibilitat d'intercomunicació general, a través de l'eixamplament de les integracions polítiques i econòmiques de cada grup, de les noves tecnologies de la comunicació i de les facilitats de transport. Aquesta evolució, probablement imparable, significa ja un augment important dels casos d'integració lingüística de distints grups humans dins d'institucions comunes més àmplies, és a dir, d'ens polítics de distint abast (subestats, estats, supraestats) que inclouen distints col·lectius. Aquesta sobreposició d'espais de relació presenta inevitablement la problemàtica de la seva organització lingüística. Com estructurar aquesta coexistència compartida d'integració i pertinença a aquests distints espais supraordinats?

Cal que a cada nivell s'utilitzin totes les llengües dels grups lingüístics que hi intervenen per a totes les funcions? O cal recórrer al concepte d'"interllengua", llengua franca, o llengua comuna per a cada esglaó d'organització? Internacionalment trobem avui tots dos models (si més no de forma aproximada): per exemple, l'ONU funciona oficialment amb unes quantes -més aviat poques- llengües comunes, mentre que la Unió Europea en reconeix oficialment moltes més -totes les oficials dels Estats integrats-, si bé a la pràctica, com a idiomes de treball, n'hi ha més aviat dos, i, poques vegades, tres. A l'Estat espanyol, com sabem, l'Administració central bàsicament funciona en una sola llengua, tot i que, en determinades delegacions i per a determinades funcions, reconegui també, en part, els altres idiomes. A Catalunya se'n reconeixen dues oficialment, de llengües, tot i que, en usos específics, es pugui tendir a prioritzar-ne una, i, en d'altres, s'hi vagin incorporant, tot i que de forma encara reduïda, les llengües dels nous grups immigrats.

Sigui com sigui, amb el temps, molt probablement les constriccions de l'eficàcia comunicativa en la quotidianitat tendiran a afavorir més aviat la concentració dels usos en una (o potser dues com a màxim) llengües per a cada nivell dels comentats. Potser, doncs, una opció organitzativa pràctica podria ser el principi d'una llengua comuna per a cada un dels nivells, tot procurant de no desorganitzar excessivament l'ecosistema de (re)producció de les llengües més petites. D'aquesta manera, i acceptant el poliglotisme dels individus, es podria funcionar en cada una de les dimensions de forma (quasi)unilingüe, tot fent possible la reserva d'usos fonamentals per a cada una de les llengües en presència, i, òbviament, en especial per a les que no resultin triades com a llengües comunes.

Una organització d'aquest tipus podria ser assajada ja a Catalunya i podria fonamentar un consens lingüístic majoritari, fins i tot en el marc de la Constitució actual. Mentre aniríem gradualment cap a una situació en què el català fóra la llengua usada per defecte sempre en les comunicacions públiques oficials i no oficials a Catalunya -amb les excepcions que calguessin per fer possible la comprensió de les persones no residents-, el castellà ho fóra habitualment en l'Administració central de l'Estat, i molt probablement l'anglès -o la llengua que es decidís- en el nivell europeu. Per a la gran majoria de la població resident a Catalunya el model podria funcionar força efectivament en la mesura en què prestigia i dóna funcions exclusives a les dues grans llengües presents i alhora cohesiona socialment les poblacions d'orígens diversos entorn del català, llengua que hauria d'esdevenir l'habitual com a llengua de treball i en les relacions quotidianes entre els distints col·lectius lingüístics que avui conviuen a Catalunya. Certament, les altres llengües presents també tindrien els seus espais funcionals -possiblement més intragrupalment- i podrien desenvolupar-se amb tota llibertat. Podria ser un model de cercles concèntrics que caldria, doncs, debatre i desenvolupar, tot tenint cura d'organitzar-lo també pluralment en el pla de les comunicacions importants de dependència no oficial en els nivells d'integració superior, i preservant un nucli bàsic de drets lingüístics personals.

Crec que no fóra pas mala idea que els redactors del nostre Estatut valoressin ja ara la possibilitat d'introduir el terme de llengua comuna per al català, cosa que no negaria pas l'oficialitat del castellà, però la reservaria fonamentalment per al nivell de l'Administració estatal central i per a la comunicació amb els territoris hispanoparlants, dins de l'esquema de distribució concèntrica de funcions. El terme de llengua comuna implica el reconeixement que n'hi ha d'altres, però assenyala la que els distints grups decideixen compartir i usar en un nivell concret de funcions, en una configuració multidimensional. En el nou Estatut, doncs, el català hauria de ser llengua pròpia i comuna de Catalunya, per tal de fer possible que pogués anar ocupant les legítimes funcions generals d'intercomunicació pública que estaria desenvolupant amb normalitat si no s'hagués produït el llarg període dictatorial del segle XX. Deixant ara de banda la discussió sobre l'organització més precisa dels altres supranivells en què Catalunya està ja integrada actualment, el terme llengua comuna, usat també des de fa anys al Quebec, és probablement l'adequat per a la nova etapa que iniciem, amb una Catalunya molt més diversa però que es vol alhora cohesionada i fraternal. Amb la seva inclusió, la reforma estatutària s'avançaria ja al futur.