La complexitat sociolingüística de la Catalunya actual posa, de fet, damunt de la taula problemes de caràcter mundial que cal saber resoldre amb intel·ligència i justícia. Per exemple, quins comportaments haurien èticament de sostenir els individus que es desplacen de la seva àrea lingüística a una altra, ja sigui a l'interior d'un mateix Estat o a l'exterior? Seria just de demanar-los si més no la seva bilingüització efectiva en la llengua de la comunitat receptora? I als seus descendents? Un altre aspecte: donada la creixent interdependència i intercomunicació entre els distints grups lingüístics humans, fins on han de renunciar aquests a tenir funcions lingüístiques en el seus codis propis a favor dels més generals? Com s'hauria d'organitzar una distribució no-jeràrquica i adequada de funcions entre els codis propis (locals) i els d'intercomunicació general (globals) que no afavorís els processos de substitució lingüística? I encara més: quina organització lingüística legítima haurien de tenir aquells grups lingüístics minoritzats i subordinats políticament en el pla de l'Estat que, a més, han rebut enormes contingents demolingüístics adscrits a la mateixa única llengua que és oficial en el pla estatal, i quan aquesta és a més una llengua d'abast superior amb potents xarxes internacionals de producció mediàtica i escrita i, doncs, amb gran poder econòmic?

Com veiem, aquesta problemàtica és absolutament glocal, és a dir, local i global alhora i d'abast mundial, i no pas ja únicament un problema de determinats grups minoritaris. Crec que és el moment de cercar principis ben generals i internacionals per a la resolució de les situacions lingüísticament conflictives. Veig, per exemple, que de l'examen de les possibles solucions de convivència de la diversitat, en podria sortir una mena de principi de subsidiarietat lingüística -com el que ja s'aplica a Europa en l'àmbit de l'administració- que vindria a dir que tot allò que puguin fer les llengües locals no ho han de fer les llengües més globals. És a dir, els codis locals han de tenir el màxim possible de funcions, deixant només les estrictament necessàries als codis més globals. I no pas, doncs, a l'inrevés com el fet de l'extensió de la competència en les llengües internacionals pot dur-nos a creure. Si tot ho poden fer les llengües més globals -per tal com cada dia seran més conegudes- per a què haurien de servir els idiomes locals? Crec, doncs, que la clau és la distribució de funcions, de caràcter no pas jeràrquic ni asimètric i afavorint per defecte sempre els codis locals. D'aquesta manera es podria fer possible un resultat que pot semblar incompatible a primer cop d'ull, és a dir, la preservació de la diversitat lingüística i alhora el coneixement de grans llengües d'intercomunicació per part de la majoria de la població mundial.

Cal tenir en compte que perquè puguin sobreviure les llengües locals en la globalització general cap a la qual anem avançant és fonamental que aquestes puguin disposar d'importants funcions exclusives, és a dir, de comunicacions públiques -a part de les privades- que no siguin efectuades habitualment per cap més llengua. Així, la llengua serà sempre útil i instrumental, i tindrà sentit la seva continuïtat intergeneracional i/o el seu aprenentatge per les persones que no la tinguin com a llengua primera. Si passem això a Catalunya, l'exemple és clar: si tot ho pot fer també el castellà per a què ha de servir el català?

És en un marc de clara protecció i promoció del català com a llengua de comunicació habitual i general a Catalunya -en les organitzacions i entre les persones, tinguem l'origen que tinguem, vinguem d'on vinguem- que es podran dissenyar amb serenitat i consens polítiques d'acolliment de les altres llengües que avui tenen presència en el nostre país, i polítiques educatives que dotin la població del màxim de recursos lingüístics a nivell personal, òptims per a un món global i plurilingüe. En la poliglotització ordenada i eficaç dels individus i en l'acurada distribució de funcions veig les idees-força de l'organització lingüística de la Catalunya futura. Ara que els partits polítics catalans estan treballant en la reforma dels textos estatutaris cal no passar per damunt del problema sinó enfrontar-s'hi amb rigor i fraternitat i arribar a un consens general òptim sobre l'organització lingüística del país.