Sonen anuncis d'odi a les ràdios andaluses patrocinades pel PP. La llengua catalana és la culpable de tot. Rajoy parla aquí de viure en un bilingüisme perfecte mentre als seus llavis s'hi llegeix monolingüisme.

Ahir vam veure Rajoy a Can Terribas. I, la veritat, el vam veure molt desimbolt i ocurrent. Parlava més ràpid del que és habitual i tenia el to didàctic consistent a repetir moltes vegades: "Li diré una cosa". I la deia. Sempre era la mateixa cosa, però la deia. El que el candidat de l'oposició deia era la paraula llibertat. És probablement la paraula més ambigua del diccionari. Per sobre dels estats, dels governs, hi ha la llibertat de les persones. Això és el que ens va venir a dir a Catalunya aquest llibertari que patia a la seva pròpia pell la paradoxa de ser de dretes i defensar ideològicament els postulats de l'esquerra. Implícitament ens venia a dir: davant de Catalunya no hi ha diferències ideològiques. Davant de Catalunya l'únic que hi ha és la causa de la llibertat. L'Estatut és intervencionista i el PP és l'exaltació de la llibertat. Un altre dia parlarem de si només hi ha una Catalunya, que personalment ho dubto. Però sí que és cert que hi ha una catalanitat, que no s'expressa pel color de la pell ni per l'antiguitat dels cognoms, sinó per la llengua. I en això Rajoy, no per parlar més ràpid, va aconseguir sortir de la confusió. Per Rajoy n'hi ha prou que un sol pare vulgui que el seu fill rebi l'ensenyament en castellà per estar en contra de l'Estatut, quan en realitat la llei no ve de l'Estatut, sinó d'un pacte antic per garantir la integració de tots els ciutadans de Catalunya. Un pare que vol que el seu fill rebi les matemàtiques en català és molt més greu que la indefensió lingüística que pot percebre un ciutadà davant d'un jutge que es nega implícitament a atendre el seu cas en la llengua pròpia del contribuent.

Investit de la seva condició d'herald de la llibertat, Rajoy afirma que en temps de Franco el català va ser relegat a l'àmbit privat i ara és el castellà el que no es pot utilitzar públicament. Terribas, la pobra, en un abnegat exercici que anava més enllà de la seva missió es va oferir a fer de Beatriu i acompanyar Dante Rajoy en el seu descens als inferns de la catalanitat perquè comprovés la presència del castellà --digna i magnífica llengua, que també és la meva-- en la vida quotidiana de Catalunya. Rajoy s'hi va negar i va parlar del bilingüisme perfecte, sense voler entendre que no hi ha cap català que es negui a parlar en castellà i que en canvi hi ha molts castellanoparlants i immigrants que diuen que no entenen "Bon dia".

¡Ai, la llibertat! La llibertat és una paraula preciosa que sempre comporta la submissió o la desaparició del feble enfront del fort. Deixar la llibertat al mercat immobiliari és quedar-nos sense paisatge. Primar la llibertat de contractació significa acabar implícitament amb el dret dels treballadors. Considerar un dogma la llibertat lingüística és assumir que hi ha una llengua majoritària que acabarà amb la minoritària. La pregunta és: ¿per què la dreta espanyola, des de fa més d'un segle, amb Franco i els seus hereus, s'ha entestat a criminalitzar una llengua? Diuen que això és llibertat. Un estrany concepte de llibertat el dels que pretenen la primacia del fort. Una cosa és certa. Rajoy s'ha posat per fi a treballar. Amb veu i sense idees.