Ahir va ser, sembla, el dia de la mentida. Mirin. El president de les Balears, que acabava de superar la sospita d'haver fet votar ciutadans de Formentera perduts a ultramar, es refugiava en la declaració per escrit davant d'una acusació d'espionatge electrònic a membres del Govern del PSOE quan manaven a les illes. El que va ser el gran advocat de l'establishment polític català, Joan Piqué Vidal, continuava imputat en una xarxa de blanqueig de diners. Alguns polítics antics manifestaven davant el jutge que no van saber mai res del desviament de fons a la Conselleria de Turisme. La presidenta del Consell de Seguretat Nuclear, María Teresa Estevan, havia donat una mà de pintura i maquillatge a les acusacions tan certes com alarmants sobre el pèssim estat de Vandellòs 2. El duo financer conegut com a "els Albertos" declaraven davant els jutjats per falsedat de proves en el cas Urbanor. Tot això es podia llegir a la premsa d'ahir. Però la guinda la va aportar el que durant anys va ser president de l'Amical de Mauthausen, Enric Marco, que va haver d'admetre que no havia estat mai en un camp d'extermini i que la seva vida havia estat una ficció. Ahir Marco va ser sotmès a un duríssim judici. Se'l va obligar a mirar a la càmera, a demanar perdó i a haver d'explicar el que probablement ni ell mateix es podia explicar. Mentrestant, la resta d'egregis mentiders continuaven en els seus càrrecs i a les seves poltrones i cap periodista els va humiliar davant de l'opinió pública. Sovint ser fort amb el feble equival a ser feble amb els forts.

Enric Marco és un d'aquests sociòpates que van entrar a la via morta de la falsedat i que han acabat sent uns impostors de llarg recorregut. La majoria de mentiders menteixen per interès, per amor, per salvar la vida. Els sociòpates menteixen per vanitat o simplement perquè ja no podrien demostrar que no són el que ells han interioritzat que són. Un dia em saltaven les llàgrimes quan Marco ens va explicar l'episodi de la partida d'escacs. Marco deia que era al camp de concentració ensenyant a jugar un altre pres quan l'ombra d'un SS es va projectar sobre el tauler. L'SS va apartar l'aprenent i va desafiar el mediterrani Marco amb totes les conseqüències. Era evident que l'SS volia humiliar-lo amb una derrota. I també era evident que, si Marco guanyava, l'SS li dispararia un tret. Marco va jugar i va guanyar. I davant la càmera deia: "Aquell dia vaig guanyar la batalla de Stalingrad".

Ara sabem que res d'això va succeir i ens sentim defraudats i adolorits perquè un farsant s'ha revestit del sofriment i la mort de molts que no són aquí per explicar-ho. Però l'impostor va ser un apòstol de la causa que va voler abraçar. No va buscar la notorietat dels micròfons, sinó la didàctica de les escoles. Potser fins i tot va percebre un petit sou per narrar una història que mai va ser seva. Es va veure arrossegat per una mentida que la gent desitjava escoltar. Però Marco només és un sociòpata comú i no un delinqüent de coll blanc. No es mereix comprensió. Però els altres tampoc es mereixen l'honorabilitat impune de la qual presumeixen.