Els pares de l'actual règim van fer que el sistema electoral afavorís els partits grossos, és a dir els d'àmbit estatals i, en conseqüència necessària, que perjudiqués els partits nacionals. Era, una altra volta, el sistema de dos partits, el conservador i el progressista, establert després de la Primera República per evitar "l'anarquia". Alfons XII hi estava d'acord, i mentre es moria de sífilis donava el darrer consell a l'esposa: "Cristinita, tingues el cony tancat i ja ho saps: després de Cánovas, Sagasta, i després de Sagasta, Cánovas".

Els va durar cinquanta anys. La restauració d'ara només n'ha fet una vintena i amb prou feines si cap dels dos partits grossos, Partit Popular i PSOE, ha tret mai majoria absoluta i ha pogut governar sol. Pitjor: de les primeres eleccions ençà, i comptant-hi els alts i els baixos, els partits d'àmbit nacional -i regional, i autonòmic i comarcal!- no paren de proliferar i de créixer: CiU, ERC, valencians, balears, BNG, Coalició Canària; i aragonesos, càntabres, andalusos, fins i tot asturians i riojans; i lleonesos i castellans -sembla mentida.

Paral·lelament: de bell començament les agressions de fet i de paraula contra els partits no estatals, nacionals o només regionals, no han parat de créixer. Les darreres -en el moment d'escriure aquestes ratlles-, les d'Aznar contra els bascos. Hauran de canviar la Constitució perquè ha resultat que, a ells, també els perjudica. Pla riurem.