Començarem pel final: vista la configuració de la constitució present, i dels estatuts d'autonomia atorgats, per a nosaltres l'arma decisiva és la de l'ensenyament. Més que no cap altra.

I en canvi, i si més no al Principat, la Conselleria d'Ensenyament ha estat de les més conegudes, amb més entrades i sortides de personal polític i tècnic. Tants de moviments només indiquen una cosa, que no hi ha una política digna d'aquest nom per al sector. El sector de la màxima importància per al nostre present, i decisiu per al nostre futur a seques.

Una de les primeres alarmes va saltar tot just estrenades competències: hi havia uns tribunals per a decidir sí els mestres a Catalunya tenien prou nivell de coneixement de la llengua catalana per a ensenyar entre nosaltres; bé doncs, aquests tribunals, que podien decidir quins mestres feien de mestres a Catalunya i quins no, van rebre ordres de les nostres autoritats de fer els ulls grossos, d'eixamplar la màniga i de no "causar problemes". Hi va haver fins i tot alguna dimissió entre els membres proposats per als tribunals, no solament entre gent amb dos dits de front, sinó també de professionals amb un mínim de dignitat; però com si res. I d'allà, a aquí: les noves lleis obliguen els mestres a fer més de policies que no pas de mestres.

Hi hauria d'haver més vagues i més manifestacions, en aquest sector, el més decisiu. Més acció.