A les primeres autonòmiques, que havia de guanyar Raventós segons els pensadors, i que va guanyar Pujol segons els contribuents, aquest va oferir als hispano-catalans de governar plegats; s'estrenava democràcia, sí, però sota constitucions espanyoles i estatuts retallats per Espanya; tot era doncs per "interpretar". Era el moment, definit pel comte de Romanones, que aguantava que, les lleis, les fessin els altres, si, els reglaments, els feia ell. La manera d'aguantar una constitució espanyola i un estatut retallat per Madrid era que a Barcelona catalans i hispano-catalans en maneguéssim plegats l'aplicació.

El Psc (Psc-Psoe) i el Psuc-Pce no ho van veure així -llegien uns altres llibres- i van dir que no, ressentits (amb el poble: quina colla d'analfabets!). I han passat vint anys sense tastar poder aquí, tot i tenir en favor seu els exèrcits de conformació d'opinió pública bàrbarament majoritaris, servidors cecs, secs i carpetovetònics de la constitució espanyola i de l'estatut retallat; els mateixos bàrbars que es queixen que Catalunya, progressista, en canvi no ha tingut govern d'esquerres en vint anys, i que ja és hora.

Ja és hora: cada ciutadà normal i corrent d'aquest país, cada contribuent, per fi, després de vint anys pot votar, sense llençar el vot, moderat o progressista, dreta o esquerra: hi ha CiU, que guanyarà, i hi ha Erc, que guanyarà encara més (i a la "província" de Barcelona també Ic-Els Verds: el Pi, com si diguéssim).