El quinze d'octubre, darrer dia de la campanya electoral, dos abans d'eleccions i vigília de reflexió (tothom panxa a terra), és l'aniversari de l'afusellament del president Companys, el 1940.

Deixem la sort del president màrtir de morir com va morir en vistes de com va governar -un bel morir tutta una vita onora-; ja veurem com se'n surten els partits a l'hora de donar un color o altre a la commemoració, a fi que no els enfonsi la campanya; les campanyes solen ser alegres, optimistes i vivaces, on si tens riu et faran un pont i si no en tens també te'l fan -el riu.

Els partits dels compatriotes dels afuselladors, els espanyols, ho tenen fàcil: n'hi ha prou que no facin res, com sempre; com a màxim que diguin que el verí és dolent, i que morta la cuca...

Més difícil ho tenen els partits catalans. Lògicament no poden deixar de recordar, cadascun al seu estil, una derrota més del nostre país: l'afusellament pels totalitaris espanyols del nostre president pel sol fet de ser president, democràticament elegit doncs. I no sembla massa assenyat de recordar una derrota quan la campanya obliga tots els partits d'anar de guanyadors.

Si hi afegim que les qualitats de Companys com a polítics són l'altra cara de les seves qualitats de màrtir, vet aquí un problema de consideració per als cervells de les diverses campanyes: si tan poc polític era, per què el vàreu afusellar? Si tan malament ho va fer, per què l'hem de prendre d'exemple?