A Lluís Bassets, director d'El País (El País-Cataluña), alguns dels seus amics, inclòs el director d'El Periódico que oficialment s'arriba a dir José Antonio Franco, li deien afectuosament Al-Bacete; i d'un dels col·laboradors fixos els seus camarades en parlen com d'"el Jamón Ibérico", per raons fonètico-ideològiques: Acostat a diaris europeus i espanyol per excel·lència, Abc vestit de seda, explícitament orteguià, res no irrita tant els qui fan El País com recordar-los l'article 8.1 de la seva Constitució: ''Les forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional.''

És a dir, que mentre El País escriu amb una mà, amb l'altra ens apunta amb una pistola. I això tant si ho vol com si no ho vol, la seva Constitució li ho mana. Ja ha de ser fumut, per a gent que té com a marca de fàbrica la Constitució democràtica (però carpetovetònica), la no menys democràtica monarquia (però reinstaurada per un dictador), Europa, Ortega i Gasset i la Cultura. I que té com a amo un que es va fer ric protegit per Fraga i sota el franquisme i com a periodista màxim un director dels informatius televisius franquistes, i fill de falangista director del falangista Arriba. Espanya, l'únic important.

Un "modus vivendi" secular. Potser per això les seves figures solen ser gent que ha fet d'aquesta barrija-barreja una contrastada forma de viure i prosperar: entorn de dretes, reaccionari, cavernícola, franquista, militar, policíac, català de Burgos, botifler, carlí, funcionariat, i ells en canvi d'esquerres, progressistes, liberals, cosmopolites; gran jugada, no hi ha manera de perdre: si manen els uns la harka familiar els empara, si manen els altres el fill compensa la harka. Però són espanyols, que vol dir gent d'Estat segons Azaña -i per això els cal l'esmentat article 8.1 de forma que mani qui mani mana la força bruta; sigui la pròpiament dita en l'article 8, sigui la més bruta encara, per dissimulada en tot un femer d'articles del mateix text: la dels vots espanyols imperativament afegits als no espanyols i així, votin el que votin les nacions de Catalunya, el País Basc, Galícia i la resta, la seva voluntat queda per la força i per imperatiu legal, anul·lada per la dels espanyols. Que no són nacionalistes: són pur estat.

Pel que fa als lectors del diari, la seva condició mental no és massa diferent de la dels del Brusi, partidari de la Restauració, a finals del segle XIX, època de la Restauració: el burgès de l'Ensanche, partidari d'aquell ordre establert, presumia de no saber què pensar si no havia llegit l'editorial que li escrivia a mida Mañé i Flaquer. Ni tan diferent de la dels lectors -francesos- de Le Monde abans del maig del 69, que el llegien ''agenollats'' segons expressió de l'època. Després van venir respectivament la Lliga i la CNT, i la fi del gaullisme; ara i aquí, això serà un d'aquests anyets, quan la Història acabi amb la Transició postfranquista, tan assemblada a la Restauració borbònica i a la gaullista.

Un Abc vestit de seda. Per anar fent gana, Josep Palou ha escrit El País, la quinta columna. L'anticatalanisme d'esquerres. Un extens treball d'hemeroteca, que cobreix els cinc anys que van de 1993 a 1998: hi entren tant el pacte de CiU amb el PSOE com amb el PP. El 1995 Jaume Medina va publicar L'anticatalanisme de l'Abc, i Palou ho aprofita per establir que El País i l'Abc són dues cares de la mateixa moneda. Tots dos fan servir el doble discurs del colonitzador: neguen que són nacionalistes espanyols i critiquen al nacionalisme català tot allò que veuen lògic i positiu en el nacionalisme d'estat espanyol (...). Quan Abc insulta el president de la Generalitat, o fa una crida a l'exèrcit perquè vetlli per la unitat d'Espanya, ens posa immediatament en guàrdia i reforça la nostra identitat. El País, en canvi, tergiversa, menteix, embulla i diu veritats a mitges a fi de fomentar l'autoodi i la submissió.

L'autor utilitza el mot "colonialisme'' i, dins del mateix registre, quan parla de Josep Pla, uns dels nostres grans escriptors, no n'especifica aquesta condició i es limita a dir-li ''col·laborador del franquisme'' i ''col·laborador del règim''. Amb aquestes i unes dotzenes més com aquestes -bufeteja amb la mateixa mà Joan B. Culla i Xavier Bru- el lector del llibre ja està advertit: a diferència dels lectors d'El País, si vol llegir literatura o història haurà de llegir directament els llibres i no aconformar-se als escolis dels crítics.

Ensenyant el llautó. Les més de tres-centes pàgines del llibre són un aplec extens i intens de les notícies, reals o fabricades, de les intoxicacions, pròpies o d'altri, i dels comentaris ''que valen per un pensament'' com deien els burgesos anteriors a Prat de la Riba; apareguts aquests darrers anys al diari disseccionat i als mitjans de comunicació en general: el cinema català, els barcelonistes, l'lnstituto Cervantes, els Països Catalans, les seleccions esportives, els nostres símbols -i sobretot els seus, els arxius de Salamanca, la possibilitat o impossibilitat metafísiques de l'existència de col·laboracionistes catalans amb Espanya, de com el defensor de la monarquia democràtica va dir fatxa al seu rei, sobretot els esmentats pactes PSOE-CiU i a continuació PP-CiU, la Declaració de Barcelona, independentisme equivalent a antidemocràcia i espanyolisme a democràcia; serbis i croats i albanesos i kosovesos com a comparacions mantingudes, i Quebec i Escòcia com a comparacions insostenibles; com destruir l'ERC de Colom, Mallorca, la borbonalla i l'espanyolam (l'autor és mallorquí), el justo derecho de conquista i el gran escriptor Torrente Ballester; el catalanisme, però no l'espanyolisme, com a formes de racisme: la Divisió Cuirassada Brunete com a última ratio dels qui fa segles que en viuen i en maten, amb una justificació tota carpetovetònica, que l'amenaça era de borratxo i de matinada: com si mai la seva soldadesca hagués sortit al carrer a matar ciutadans sense estar borratxa i de matinada; la xarnegosofia, última fase de la filosofia orteguiana, com els trescientos millones de vegades arriben a tres milions i tot; Todo por la ñ, el bilingüisme, un cosmopolitisme per als altres; la llei del català, Vidal Quadras, la Madalfa d'El País, la SER o no ser-hi. I el Foro Babales, però amb aquest en Josep Palou es passa, és un enemic massa fàcil, tan fàcil que alguns convidats a participar-hi van dir, amb astúcia de xusquero, que no: són els qui més saben qui són i per què hi són, entre nosaltres, i què hi fan; de tot, menys babales.

Menys encara que l'Avui. L'autor comenta els fragments seccionats, i els comenta amb una falta de prejudicis, pors, precaucions i d'altres noses tan freqüents d'ençà del 23-F del coronel Tejero. En Palou les hi fot de cavall estant, amb coneixement de causa. I amb dues raons decisives, que el posen molt per damunt dels seus espellats, i que si aquests tinguessin un mínim de sensibilitat moderna li reconeixerien: va a favor dels qui no sortim a cap Constitució ni que ens empari, i ho fa sense cap altra arma que l'escriptura. No com altres.

Tranquils: El País no ha venut mai gaire més que l'Avui. Menys, en general. I és que amb democràcia, per mínima que sigui, la Brunete i els seus avança encara menys que la carrincloneria.