Sembla que finalment, d'abans del sis d'octubre de 1934, algú a Esquerra Republicana comença a saber conjuminar la política amb la raó, amb la intel·ligència i amb l'astúcia. I ara sense abandonar la ingenuïtat, imprescindible en qualsevol organització que vol saltar al poder. Demostració: tots els polítics l'ataquen, els més rovellats amb més irritació, els encara segurs d'ells mateixos amb esquers. Demostració màxima: tots els diaris de l'esquerranisme transicional l'ataquen, vol dir que no els toca cap més remei que parlar-ne. Nota d'arxiu: els darrers presidents dels Estats Units han guanyat contra l'opinió de la premsa majoritària.

El parany més ben parat a ERC després de les eleccions ha consistit a etiquetar-lo de partit "equidistant", "entre"' la dreta moderada i l'esquerra a l'ús i "'entre"' el nacionalisme catalano-espanyol i el nacionalisme hispano-català, posició ideal perquè els dos amenaçats puguin fer-li la paret i continuar transigint ells dos sols. El parany ha durat quatre dies -cuejarà, perquè la intoxicació mediàtica és ràpida d'esclat i lenta de dissolució-, n'hi ha hagut prou que Esquerra Republicana hagi raonat, ingènua, que, si som una nació com diuen, s'ha de remoure l'obstacle a aquesta veritat, l'estatut vigent.

Pel que fa a ser d'esquerres, encara han hagut de patir menys: n'han tingut prou de recordar què va fer ERC quan manava i què han fet socialistes del Psoe i comunistes quan han manat.

Hi ha un catalanisme transicional i el d'ERC, i una esquerra de la transició i la d'ERC. I anar fent.