Tornem-hi: tant costa de reconèixer que el segrest d'Olot va ser cosa de confidents de la policia i de policies? Que no van ser estrictes delinqüents, sinó policies delinqüents?

I tant, si costa! Ramon Ullastre per exemple, que ja apareix com a peça essencial de l'afer. El tal Ullastre tenia relacions permanents d'anys amb la guàrdia civil i amb el batlle Vaqué de Sant Pere de Torelló; i amb els darrers arribats, els nostres mossos d'esquadra. Confidència i col·laboració: ell tot sol va netejar de delinqüents estrictament dits un barri del seu poble on hi havia sovintejats robatoris estrictament dits. Ell sol es va comprar un uniforme, vist que al seu poble no hi ha policia municipal, per guardar cos i esperit del batlle Vaqué -que ja ha merescut, ell solet, més d'un article aquí, i no tants com es mereix als altres mitjans de comunicació: afer Cullell per exemple-. Ell sol ha anat passant pels jutjats fa anys, i sempre algú, de l'administració, ha donat la cara per ell i se n'ha sortit com si res; cada vegada.

Els mossos d'esquadra li eren amics perquè els deixava practicar el tir a les seves propietats, pràctica que no els facilitava l'administració -la nostra-. Si de vegades et penses que és un escàndol de trigar set anys a resoldre el cas -n'hi havia prou que la bòfia hagués mirat els retrats de la família-, unes altres penses que ha estat un miracle que s'hagi acabat resolent -quan els draps bruts han saltat als rostres dels ciutadans.