Fa molt ben fet l'equip del professorino Maragall d'estalviar a la seva figura l'enfrontament directe amb en Pujol: el professorino no li dura al metge ni dos assalts; a la primera entremaliadura, una surra i al llit. Encara hi ha classes: polítics i figures.

De tocar el vorariu al president Puijol ho voler encolomar a en Joaquim Nadal; l'excusa per fer-li fer el paperot és que va de número dos d'en Maragall. Colossal: a en Nadal, batlle permanent de Girona i únic rival de les eleccions anteriors que no ha fet riure al costat de Pujol, el fan anar de número dos del professorino. "Ja ho veus, com ens hem de veure", diu un personatge de l'In memoriam d'en Ferrater quan se l'enduen a afusellar-lo.

A La gota malaia, biografia no pas antihagiogràfica -ni així no havia aconseguit per als autors la felicitació del nen de pis Maragall- es diu que el fracàs més gran del protagonista del tolerable patracol va ser el desmantellament de la Corporació Metropolitana de Barcelona. Ens ho creiem: a un dels caps de la Corporació, de confiança, doncs, de Maragall, el van haver de fer fora perquè, autèntic pollastre ressuscitat, presentava factures de dinars de treball al Via Veneto... amb un sol comensal. Continua essent d'esquerres i opina a El Periódico de Catalunya.

Per sort per a en Maragall en Nadal no és un dels seus homes de confiança. Per desgràcia per a un president Nadal, el partit d'en Maragall sí que és el seu partit.