"Barcelona perd pistonada; les coses importants passen a Madrid". Això no és res: "A Barcelona, s'hi viu millor, però per ser el número u te n'has d'anar a Madrid". Són declaracions d'un candidat a batlle de Barcelona, i que suggereixen una pregunta basta com un condom d'espart: hi ha casos de masoquisme, en política?

Són declaracions de manual de polític, grau elemental, apartat "Conviccions que s'han de negar sempre". Les ha fetes Santiago Fisas, candidat del PP a batlle de Barcelona (n. b.: capital de Catalunya), cessant de secretari d'estat per a l'Esport i etiquetat de "senyor de Barcelona". Suspès en política, perquè hi ha veritats que un polític no diu mai: Franco no va dir mai que volia ser maçó i que no l'hi van voler i que per això els perseguia a mort.

En canvi, en ètica, matrícula: el militant d'un partit espanyol, del PP al PSOE, d'en Vidal-Quadras a en Maragall (el batlle Maragall es va afartar de no dir que Barcelona era la capital de Catalunya i de dir que havia de ser la segona capital d'Espanya) es creu que les coses importants passen a Madrid i que els números u espanyols es concentren a Madrid.

La política esportiva del golfista Fisas -sap què és un cadi, una bossa amb rodes per als bastons- ha estat de catalanitzar les seleccions espanyoles. Una política breu: com les de Planas i Casals, els catalans de Burgos, Gual Villalbí, Villalonga i Serra; i masoquista, com s'ha vist al començament.