Si és veritat que la persuasió, la dissuasió, que fins ara duien a terme els exèrcits del món, ara la duen a terme els mitjans de comunicació (gran idea: els morts no paguen impostos, ni produeixen ni compren), tot el que afecti els mitjans de comunicació que ens persuadeixen i dissuadeixen és, literalment, de vital importància.

El president del Consell Audiovisual de Catalunya, Lluís de Carreras, un home important, que ho és més perquè no es fa notar, ha proposat al Parlament d'Amunt una llei de l'audiovisual. Un dels punts proposats és la reforma de la CCRTV, és a dir de Tv3, Canal 33 i les emissores, també oficials, de la Generalitat.

La proposta és prou revolucionària perquè ens la prenguem seriosament: perquè ens prenguem seriosament el fet que no pot ser que d'ençà de la democràcia premsa, ràdio i televisió catalanes hagin estat exclusivament oficials -amb les excepcions corresponents, com aquest setmanari, el Punt Diari i poca cosa més.

L'aroma, només l'aroma, de la proposta de Carreras és anglesa: s'hi ensumen les ganes d'incentivar no solament mitjans de comunicació de propietat privada, sinó mitjans de comunicació públics. Mitjans de comunicació públics pròpiament dits, i no espúriament dits tal, com es fan dir falsament entre nosaltres els sistemes de propaganda oficial, catalans i espanyols.

Nota per a il·lusos: de mitjans de comunicació pròpiament públics només n'hi ha, pròpiament, al Reialme Unit.