El Pp respon amb més eficàcia al furóncol Borrell que no pas Ciu al furóncol Borrell que ha sortit al comú adversari, el Psc (Psc-Psoe). El Pp respon amb el cap, i Ciu de moment només amb els sentits. El Pp es fixa en el fet que la pugna Borrell-Almunia continua i que, per tant, la victòria de Borrell augmenta les pugnes dins el Psoe. Pugna més perjudicial pel fet de guanyar Borrell.

El Pp es limita a propagar els fets: al Psoe, cada cop hi mana més gent: González que se'l va inventar, Almunia que n'és el secretari general, Borrell que vol enterrar aquests dos, i Guerra, el vencedor de les primàries, si Borrell no fos un desagraït i no hagués passat de criatura de Guerra a èmul: mal assumpte per a Borrell. Mentre que Ciu no constata la bondat del resultat, gairebé tan favorable als seus interessos com als del Pp: Borrell ha guanyat a Catalunya contra l'oposició en bloc de la cúpula del Psc, principal adversari de Ciu a Catalunya, que ara es troba dividit en tres grups: els borrellistes, la cúpula oficial i beneficiaris, i els sempre fràgils simpatitzants i votants. En comptes d'afegir llenya al foc com el Pp, Ciu repeteix arguments d'efectes ja produïts: que si jacobí, que si més del Psoe que no del Psc, que si nacionalista espanyol.

Llenya nova: socialista d'alt grau jura convençut que, en Borrell, només el vota qui no hi ha parlat. Ha parlat amb poca gent, doncs; que Ciu l'hi ajudi, amb tots els mitjans de comunicació de què disposa.