Es psicològicament impossible que el discurs de Salvador Cardús davant -és a dir a l'enfront de- el president Pujol tingui cap efecte en el primer mandatari del Principat. Un de petitó: quants d'anys i panys feia que al president Pujol no l'aplaudien més que a qualsevol dels altres oradors? Ni tan sols no li va servir de ser el darrer. Això ha de contrariar. Va ser l'altre diumenge, en la commemoració del Congrés de Cultura Catalana dels 70. Cardús es va limitar a presentar fets. A treure's fets fins i tot de la butxaca. I això, a un predicador de la "feina", i de la "feina ben feta", i del "fer país", i de l'"ara decidirem", és disparar-li en plena línia de flotació.

Serà inútil. Amb tants anys sense oposició efectiva, tàctica ni de fet, és comprensible que Pujol no vegi més fets que els seus; ni que, entre aquests fets seus, hi abundin -cada cop més- simples, innòcues fetes.