Malgrat tot, hom pensava que els gestors dels Jocs Olímpics, s'ho creien, allò que deien de tant en tant, que els Jocs Olímpics eren una excusa per a millorar Barcelona. Com ho havien estat l'Exposició del 1888, la del 1929, la nonada Olimpíada Popular del 1936, o el Congrés Eucarístic del 1952. Que els Jocs Olímpics eren l'excusa que feia falta per a poder actuar en benefici de Barcelona. En vista dels actes commemoratius dels deu anys de la nominació de la ciutat per a la immensa xaronada que representen uns Jocs, sembla que finalment se'ls veu el llautó: se'ls van creure, els Jocs, més que no pas es creuen Barcelona. S'ho van passar bé, amb els Jocs. Més que no pas amb la Barcelona de sempre, de gairebé vint anys d'antiguitat, capital de Catalunya i d'una cultura, la catalana, prou sòlida de Llull a Miró, de Martorell a Carner. El que realment els agrada és la Barcelona del xandall i les de medalles amb bany d'or. Ni això: horteras.