Feia anys que no vèiem un general espantat, fins que l'altre dia vam veure per televisió el general francès de donar la "informació" de com havia anat la prova atòmica francesa al Pacífic. Els generals televisius habituals són els de les guerres de Bòsnia: els indígenes amb pinta d'homicida professional enfeinat, els de les forces de l'Onu amb pinta de buròcrata internacional. Abans d'aquests, la memòria televisiva ens duu els de la guerra del Golf, de fet ens duu només un, el general nord-americà Schwartkopf, jovial elefant al bell mig de l'escampall de joguines trencades dels nens del barri rival. Molt més enllà s'albiren els generals franquistes, avui feliçment cobrant la pensió corresponent als serveis prestats, i amb pinta aleshores, quan es guanyaven les garrofes, de gossos amatents a la veu del temut Gos Gros. Els militars, de tant fer el pinxo, quan troben un pinxo de debò ensenyen el llautó: gossos petaners més aduladors i llepa-sabates que no els petaners pròpiament dits -nosaltres els civils-. Per això és incoherent que, entre els catalans els darrers decennis, hi hagi tan pocs militars. De fet, la pinta del general espantat francès de l'altre dia ens va recordar la pinta del grup de polítics catalans que, per tenir poder, van jugar a la Transició: a mantenir el càrrec i sobretot la "dignitat" dels militars i poders totalitaris, fins aleshores no pas adversaris, sinó enemics mortals seus, encara que haguessin de deixar algun, alguns o molts principis irrenunciables a la Mururoa del moment. El general francès, per mantenir la dignitat, observar la disciplina i creure el Gos Gros, parlava com un autòmat, com sabent-se de memòria el paper que li havia tocat, o li convenia, de fer si volia la quadratura del cercle: informar i conservar la "dignitat". No era un militar clàssic, dels que diuen el que pensen sense embuts i directament, de memòria i sense llegir, perquè si la seva professió és de morir ja no tenen res a témer. Ni tan sols un militar dels definits per l'anarquista Durruti: escola de vici en la pau, escola de mort en la guerra. El general francès, com el grup de polítics catalans abans al·ludits, no tenia més ànima que la d'un buròcrata -clàssic.