Per una afortunada casualitat, els socialistes de Catalunya Psc (Psc-Psoe) engeguen una emissora pròpia de ràdio després d'aconseguir, finalment, un candidat a la Generalitat que no fa riure. La paga la Diputació de Barcelona, és a dir tots nosaltres, com Catalunya Ràdio; i com Catalunya Ràdio és controlada sols per polítics. Es tracta, doncs, d'una altra emissora oficial, que com les altres es fa dir pública, homenatge de les suposades elits a les suposades masses: la por que els polítics tenen dels ciutadans, de la societat civil. Els ciutadans que treballen en mitjans de comunicació propis tenen un problema que demostra fins on hem arribat en quinze anys d'autonomia: treballen en règim de monopoli; igual que a l'URSS on, com que tot era propietat de l'administració, si l'amo et feia fora, eres fora de tot.

Bé; les nostres televisions, els nostres dos o tres diaris (exagerant), les ràdios de prou embalum perquè un professional s'hi pugui guanyar la vida, tot és pràcticament en mans de l'administració. Vol dir que o bé tens sort, que a la llarga no existeix, o bé creus l'amo més que no cal en les societats occidentals; si l'amo et fa fora, no pots anar a cap mitjà privat, que no existeix, sinó a les tenebres exteriors. No cal dir que, en aquests quinze anys, hem vist desaparèixer els millors: fatalment, perquè el periodisme pròpiament dit, que representa l'opinió pública, és el quart poder, el que controla i s'enfronta als altres tres... l'estat, l'administració: l'amo. Si n'hi ha, de feina a fer. Els socialistes han creat una emissora oficial que s'enfrontarà a les altres oficials (de la Generalitat d'Amunt). Fa uns anys van fer el mateix amb Diari de Barcelona, oficial de l'Ajuntament, enfrontat a l'Avui, oficiós de CiU. Com a gran fitxatge, l'emissora oficial socialista ha fet el de Josep Cuní. Gran encert: audiència difícilment superada, treballador incansable i guant de ferro en mà de seda o viceversa. I que a les hores punta recorda qui mana, com va demostrar durant l'afer del Pla de Residus de la Generalitat. O bé en el contenciós per l'actual Port Aventura, com documenta l'imprescindible llibre de Roger Jimènez, Les desventures de Port Aventura. Que fàcil que ho fem, periodistes i ciutadans, als polítics.