Ja frisem: a primers de l'any vinent veurem per TV3 un dels periodistes més sinistres que ens ha llegut de conèixer. Es diu Enrique Rubio, i potser algú el deu recordar pel seu hit, un article que es titulava aproximadament "Els pelegrins de l'erotisme", i que era un atac decididament franquista, biològicament covard, a tothom qui, els anys 70, sortia, ni que fos unes hores, a Perpinyà a veure alguna pel·lícula aquí censurada, comprar algun llibre, revista o diari introbable, i menjar, beure i copular amb més serenitat d'esperit.

El flamant fitxatge de TV3 potser no és un fitxatge de TV3: la nostra televisió oficial, que presumeix de pública, potser ha arribat un moment que l'hem de considerar privada -vista la força decisiva que hi tenen les empreses i particulars professionals de la producció àudio-visual-. Amb l'agreujament que, no essent uns poders legals, sinó fàctics, deu ser-ne impossible el control diguem-ne democràtic -com a mínim, el control diguem-ne polític.

El vell -tant, que ja ens pensàvem que era mort, i no és malícia- periodista ho era de fets diversos, en temps de dictadura, i era una bèstia negra, de primer, dels nous col·legues no compromesos amb el règim i, després, dels lectors. Franquista, perquè era franquísticament expressat; covard, perquè tenia cobrint-li tota la policia, mentre que els seus denunciats la tenien tota en contra. Ser periodista de fets diversos, durant la dictadura, volia dir necessàriament ser confident de la policia: si no donaven informació a la policia política, la policia no els en donaven a ells. Ja cap al final, alguns d'aquests col·legues feien d'agent doble: si explicaven a Via Laietana què passava a la redacció del diari, a la redacció del diari explicaven què passava a Via Laietana. Honor per a Rubio: mai no va caure en el joc doble.

Ara tindrem aquesta peça, que ja ens pensàvem de museu, a TV3, en un programa sobre estafes, enredades, subtilitzacions i altres figures de la delinqüència. No serà autobiogràfic, els delinqüents documentats en la sèrie no poden sortir a la televisió: soler estar tancats, morts o amagats. Un que va sortir a TV3 mateix, efectivament, l'hi van clissar i la llúbia el va dur a la cangrí. Aquest, no; TV3 progressa.