El tractament que dóna la televisió a Ciprià Ciscar, nou secretari d'organització del Psoe, és de Joan XXIII, triat com a papa de transició a l'espera d'un de veritat; Ciscar: una transacció entre Benegas i una tal Hermosín.

Hi ha maneres més intel·ligents d'equivocar-se. Ciprià Ciscar va ser conseller de Cultura i Educació de la Generalitat d'Avall de 1981 a 1989, quan naixia i començava a consolidar-se aquest setmanari. Per la mena i el color de la publicació, no cal ni indicar la importància que va tenir el fer o el no fer de Ciscar en el seu manteniment i continuïtat, Indiquem, en canvi, que Joan Fuster es va indignar quan, al cap d'un any de vida, el setmanari va continuar; deia que ja s'havia donat testimoni, i que si continuava s'enfonsaria en el dèficit, cada any més gros, i enfonsaria amb ell les organitzacions paral·leles, germanes i amigues, que maldaven i malden per retornar una certa dignitat personal i col·lectiva al País Valencià.

Ciscar va fer més d'una cosa per aquest setmanari, i més d'una altra que, quan es tracta de polítics de veritat, no és prudent de dir; ni ara, ni potser, ai las!, mai. Va fer més: va deixar de fer coses, va treure noses. Pot, decentment, un ''nacionalista valencià'', com el qualifica la premsa grossa de l'estat, ser secretari d'organització d'un partit espanyol, d'un partit que conforma l'estat enemic -l'estat que no permet el mínim exigible per una nació sotmesa, el dret d'autodeterminació-? No, és clar. Si no és que aquest nacionalista sigui polític. I, aleshores, si és polític, tot s'hi val: fins i tot ser secretari d'organització d'un partit que no reconeix els mínims exigibles. Memento: Francesc Macià, independentista d'arma al puny, va acceptar l'autonomia dada per Espanya i va acceptar de representar l'estat espanyol a Catalunya. En el pitjor dels casos: sempre val més topar amb un Ciscar, que ja coneixem del primer EL TEMPS i de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, que no pas amb un Benegas, basc infectat d'autoodi, o amb una indocumentada Hermosín.