Una de les grans fugides d'estudi d'aquests darrers temps ha estat la sèrie de televisió Arnau, de TV3. Producció pròpia.

El comte Arnau té prou potència per a ser el nostre mite nacional. Com ho és Orlando -o Casanova- a Itàlia, Rotllan -o Barbablau- a França, Till Eulenspiegel a Alemanya, Robin Hood a Anglaterra, Dràcula a Romania. Així ho han entès escriptors i poetes que se n'han ocupat: Milà, Aguiló, Balaguer, Amadeu Pagès, Pitarra, Verdaguer, Maragall, Carner, Sagarra, Ambrosi Carrion; del comte Mal illenc, Quadrado, Picó i Campamar, Colom...

Els cervells de la nostra televisió -passi el modernisme- ho han entès altrament: que el comte Arnau podia ser el substitutiu de la clamorosa absència de les nostres figures reals: Guifré el Pelós, Jaume l, Companys afusellat, Macià a la Generalitat, el Carrasclet, Pere el Cerimoniós, Ramon Muntaner, Josep Barceló, Quico Sabater...; i de la nostra gran realitat mítica, el comte Arnau, n'han fet un ximple, beneit baró medieval, comarcal, de pessebre romànic.

Com si la televisió francesa, per por de mostrar als seus ciutadans qui va ser, en realitat, Lluís XV, els presentés Gilles de Raïs com un de les dotzenes de nobles cornuts consentits de la Cort del Rei Sol. Tenim, efectivament, una televisió tot just autonòmica. Potser això priva que, políticament, pugui mostrar als seus ciutadans qui foren, en realitat, què volien fer i què en van fer, del país, Macià o Garcia Oliver, Pere del Punyalet o Jaume l, Pau Claris o el Pelós. Però no obliga a fer malbé el mite treballosament construït a partir del segle XI i les alegres monges de Sant Joan de les Abadesses, arromançat al XVI, amb lletres del XIX, lletres i música del XX. I que ara vinguin quatre mitjos cervells amb idees i ens el venguin, porucs, com un Alfredo Landa nostrat, amb calces de cuiro cordovès -segurament foradades per on les veia foradades Guillem de Berguedà-. Si tenen por, si no gosen, si l'autonomia no els arriba per a més, tant per tant ens haurien pogut seriar la vida de la Monyos o del Met de Ribes, del Tio Nel·lo o del Noi de Tona, Sor Tomaseta on sou o l'Home dels Nassos. No hi hauríem guanyat gaire, però almenys no hauríem abonyegat la llarga tasca de nou segles d'imaginació literàrio-popular.