"El temple de la burgesia catalana s'ha incendiat.'' Així començava a contar l'incendi del Liceu la televisió espanyola Tele 5, la més espanyola de totes les cadenes espanyoles exceptuades Canal Plus i totes les altres. L'expressió d'estil sincerament falangista resumeix el que ha estat l'explosió d'odi contra tot el que és Catalunya que s'ha manifestat a Espanya aprofitant la destrucció d'un de la mitja dotzena de centres operístics més coneguts del món. Fins on ha arribat, aquesta vegada, l'ona d'odi, ho deixa clar la frase escrita per La Vanguardia del dia 3 pel seu home per a afers espanyols, el prudentíssim, moderadíssim, circumspecte fins a la dissolució, José M. Brunet.

En realitat es diu Josep Maria Brunet, però ja hem dit que es tracta d'un caràcter prudent, moderat, circumspecte fins al deliqui. Bé, l'amic Pep Brunet escriu un paper sobre la constitució de la Comissió d'Autonomies del Senat (que presideix un tal Juan Reventós i amb això donem la comissió per nascuda morta per a nosaltres per sempre més i amén); el titula ''Difícils equilibris sobre l'abisme''; i l'acaba així:

''El terreny autonòmic és més minat que mai. N'hi ha prou de veure les barbaritats que s'han dit després de l'incendi del Liceu.'' És possible d'imaginar-se l'inefable Reventós desactivant mines espanyoles? O més aviat ens l'imaginem del tot a la platja de Sant Salvador del Vendrell desactivant petxines, buides?

De les barbaritats dites i escrites a Espanya celebrant amb odi encès l'incendi del Liceu no cal fer-ne llista. Són les de sempre, les manifestades a propòsit de Banca Catalana tancant i el Barça fracassant, l'Erc ascendint a tercer partit del Principat i l'assassinat del xic Agulló al País Valencià, la introducció d'El País a Catalunya i la central de Cofrents.

No res que no coneguem ni que ens calgui recordar massa. Una sola recordança: que la protecció contra l'odi és la indiferència i, en cas de voler fer-hi alguna cosa, el menyspreu.

I, com sempre, que ens tornin els calés; i que el foc de la democràcia, per burgesa que sigui, per minso que sigui, els continuï cremant: no en coneixen d'altre tallafocs que la supressió.