Un escriptor va enviar al rotatiu on col·labora un article favorable a Miquel Calzada, Mikimoto, sobre l'espai televisiu amb la princesa Helena d'Espanya d'objecte. No l'hi van publicar perquè no lligava amb la línia editorial. La decisió, lògica dins d'una certa línia lògica, és discutible; i és indiscutible que aquest director no combrega amb la considerada màxima definitòria del que és el liberalisme: "Detesto el que dius, però donaria el coll per defensar el dret de dir-ho".

La decisió d'investigar aquell programa -que se'ns va fer llarg, una mica ensopit, tòtila, bleda i figaflor i fava en fi, i és que en el fons l'objecte també compta i no només la forma- que han pres els directors de Calzada obeeix la mateixa lògica del director de diari: consideren que el programa no s'adeia amb la línia editorial de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Per vergonya aliena no diem amb la línia editorial de l'actual Govern actual de la Generalitat d'Amunt, tot i que el director, perdó, el president Pujol va ser el primer a saltar al coll del programa.

La decisió d'investigar-lo hauria de sorprendre Miquel Calzada: feia setmanes que al seu programa sortia l'efígie de la princesa, i combinada amb la de Iàsser Arafat, el palestí. Feia dies que els directors sabien de què anava el programa. Fa anys que els directors saben quin peu calça el personal del programa, inclòs el públic. Prou informació perquè els directors decidissin, abans, si el programa anava a favor, en contra o al marge de la línia editorial de la casa.

El que passa és que juga a no tenir línia editorial. Per això veiem el llautó quan el president de la Generalitat d'Amunt, perdó, el director de la casa és el primer a saltar al coll del programa; home de Déu, per a què li paguem directors generals, directors a seques i caps de programes, si no és perquè li facin la feina bruta i, arribat el cas, perquè llur cap sigui recanvi, sacrifici, desgreuge i ofrena als poders realment fàctics?

No crec que la investigació hagi sorprès Miquel Calzada, Mikimoto. Per experiència deu saber que si hi ha qui et detesta determinades expressions, rarament, hi ha qui doni el coll perquè les puguis defensar -donen el teu.

Ei, company: anar fent.