En la presa de possessió del tron el nou rei dels belgues, un cop va haver renegat dels nacionalismes mundials, va exhortar: "Demostrem que podem viure harmoniosament en un mateix país els homes i dones de cultures diferents que l'habiten... Fem viure aquest civisme federal que Balduí (no tan allunyat de Bernat i Baldoví com ja veurem) ens demanava, i no subestimem el valor d'exemple que pugui tenir per a Europa".

De fet el rei Albert, casat amb la reina Vicenteta, perdó, Paola en referir-se als nacionalismes mundials -"egoismes col·lectius arreu del món"- es referia als nacionalismes de valons i flamencs de Bèlgica. Per la resta, i tret de referir-se a Bèlgica en dir país, francament bé, el discurs de Sa Efímera Majestat: la conversió de Bèlgica en un estat realment federal, com acaba de passar, és un exemple del que hauria de passar a tot Europa; gent de cultures, nacions, diferents, que democràticament desmunten un estat més aviat obra de sots-secretaris i com a màxim de militars no bàrbars del tot, però militar al cap i a la fi, i democràticament aspiren a viure al costat, i ben relacionats, els uns amb els altres dins d'un únic estat, que és el més realista avui tal com està el món, i que és l'estat europeu.

La gossada espanyola s'ha llençat com un sol sots-secretari a tapar la veritat de fons del discurs del rei Albert, i a destacar-ne la retòrica. A capgirar l'exemple de fons que donen a tot Europa valons i flamencs des de fa un munt d'anys, de manera que queda com a exemplar el que ja és una romanalla -la convivència dins un estat ja sobrer, dins una monarquia ja testimonial- mentre que s'intenta dissimular allò que, si la forma bruta i la barbàrie habitual no ho frenen, sembla la qüestió més racional i progressista: la convivència cada vegada menys desigual de cultures diferents que, per muntar l'única administració avui racional, que és l'europea, en desmunten les noves cada vegada més irracionals, que són els actuals estats i estat dels "europeus".

La gossada espanyola, tremolant cada dia que passa més com a fulla d'arbre -no guanyen per a ensurts a mesura que progressa, malgrat tot, el convenciment que o bé Europa realment unida o bé tothom al botavant- ha hagut d'empescar-se encara més giragonses que no pas el pobre rei Albert per justificar l'injustificable, la persistència de la monarquia a Europa; quan el que s'acosta és el president. Algú es pot imaginar el rei d'un Estat, o estadet, acudir al president d'Europa proveït dels poder s d'un president d'autonomia? Un rei fent l'avantsala per si de cas a un president de la república li va bé de rebre'l? O la persistència de la confusió tan rendible com es vulgui però cada cop menys evident per al telespectador mitjà, entre estat i nació.

El rei Albert els ho posat més difícil encara, en parlar de "cultures diferents" en referir-se a Valònia i Flandes. I ara com s'ho farà, la gossada repetida, per jurar contra Albert, que la cultura catalana no és diferent de la cultura espanyola? Que per tant escriure en català no vol dir pertànyer a la cultura espanyola; o que si un ciutadà espanyol escriu en català continua essent espanyol, no per això passa a ser català. Que una cosa ´s la ciutadania, belga, i una altra la cultura, flamenca.

N'hi hauria d'haver més, de coronacions. I més seguides.