Es podria fer una antologia, esgarrifosa, de l'estupidesa humana, del ressentiment humà, de la ignorància humana, de l'enveja humana i, horror dels horrors, de la bona fe humana, seleccionant fragments dels texts, orals i escrits, que aquestes darreres setmanes han estat incitant el president Pujol a entrar al govern espanyol.

Allò que ha fet que els autors dels texts ens ensenyessin les vergonyes, ridícules algunes, inflades moltes, informes la majoria, ha estat l'alegria del gos davant la suposada imminència que tothom caigui com ell i esdevingui gos. L'abril del 1977 una part de l'esquerra catalana amb arguments avui ja evidentment covardots, es convertí en gos de la improbable esquerra espanyola. Un determinat grup socialista es va enganxar, com un vagó més, al tren centralista -sector socialista-. L'error de la jugada es va veure gairebé immediatament: supressió del seu programa del dret a l'autodeterminació dels pobles d'Espanya, i d'aquí en avall: retallades continuades a l'Estatut, suport a la Loapa, supressió del grup parlamentari al Parlament espanyol (i doncs obsequi en safata als parlamentaris catalans de dreta de l'exclusiva de la denominació d'origen: minoria catalana). Etcètera, etcètera, etcètera. I etcètera.
Quinze anys després, bruts pertot arreu, de tot arreu i escopits de tothom -sobretot de Madrid com ja haurien pogut saber si haguessin repassat la nostra Història i la d'ells, Roma no paga els traïdors (siguin metafòricament enteses les magnificacions que suposen equiparar Madrid amb Roma i traïdors amb indocumentats)- veuen la possibilitat que els seus rivals a Catalunya caiguin en la temptació en què van caure ells fa quinze anys: regalar-se també, i també donar-se, per un plat de llenties. Tothom ja gos, ningú ja gos.

Parlem de política, i en política no hi ha més crim que fer l'indocumentat en comptes de fer el polític: el crim comès fa quinze anys pel partit català de referència va consistir no pas a vendre's a Madrid, sinó a lliurar-s'hi per un simple plat de llenties -que, òbviament, i cullerada a cullerada, han tornat al rebost de sempre: la llibertat de decisió, la sobirania del partit, les sigles, l'idealisme, TVE 2, el grup parlamentari, Ràdio 4, l'Otan; els drets exclusius, i irrenunciables per a qui camina dret i no de quatre grapes, d'equivocar-se i d'encertar-la-.

I és clar, que no n'hi ha cap, de vergonya política, en el fet que el president Pujol vengui el seu partit o part, els seus militants o part, a Madrid. La vergonya en política està a regalar-se, a vendre's, per un tristíssim, immediatament immenjable, plat de llenties.

En canvi, si el preu és acceptable -!!!i blindat!!!- pot resultar un orgull i tot. Posats a somiar, fins i tot pot resultar-ne una impecable jugada política: bona només per a nosaltres.