Amb motiu d'una de les avorrides picabaralles pre-electorals, l'il·lustríssim, avorridíssim i tristíssim ministre de Cultura espanyola -passeu-me el provincianisme- ha assegurat que ''en veure que en aquestes eleccions el que hi ha en joc és si governarà el Psoe o el Pp, les forces que no són ni l'una cosa ni l'altra es posen nervioses i cerquen el protagonisme com sigui''.

El que arriba a fer, la ignorància: aquest home encara no s'ha assabentat que precisament el que ara hi ha en joc és que potser no governaran ni el Psoe ni el Pp -''ni l'una cosa ni l'altra''; en les castisses paraules del Noi, cada cop menys de Mollet i cada cop més de Tona-; sinó que potser haurà de governar l'una o l'altra cosa en companyia. Si és que no han de governar ja tots dos alhora.

El procés sembla de nens, però, ¿algú ha vist mai cap complicació en la primària, sanguinàriament lineal història d'allò que en diuen Espanya? El procés és aquest, i ja se'l va témer el senzillíssim Ortega y Gasset: de primer perden les Amèriques i l'imperi en general i per compensar han de crear el totalitarisme centralista; després perden la resta de les colònies -Cuba i Filipines- i per compensar creen un parell de dictadures; després, del centralisme, en perden el totalitarisme -és la Transició-, i d'aquí a quatre dies per compensar hauran de crear el partidisme centralista.

Entre el totalitarisme centralista i la pèrdua de Cuba i Filipines hi va haver un ''mentrestant'': l'aparició del federalisme, el foralisme carlí i la Primera República; entre aquelles pèrdues i la dictadura de Primo, va ser el regionalisme; entre la dictadura de Primo i la de Franco, del mentrestant se'n va dir autonomisme i Segona República. I entre el monopartidisme centralista -Ucd, Psoe- i la solució, per a ells, desesperada solució del bipartidisme centralista Psoe-Pp, el mentrestant es podria dir govern espanyol necessitat dels nacionalismes no espanyols.

És el que temen ara, i el que els fa mal a tots plegats: que, per primera vegada en situació normal i corrent, per primera vegada d'acord amb el fluir normal de la societat, per primera vegada en coherència amb la tranquil·la evolució del vot, podria molt ben ser que un sol partit nacionalista espanyol, sol i pelat, disfressat d'esquerra o bé de dreta, fos insuficient per a governar allò que en diuen Espanya. O bé es treuen la careta de dreta i esquerra i governen tots dos en unió, o bé per governar l'un d'ells sol ha d'aliar-se amb nacionalismes no espanyols... ¡per a governar Espanya!

Això desespera el ministre Noi de Tona i altres figures de similar coeficient intel·lectual. Pel que fa als qui coneixen el secret del que realment ha estat i és Espanya, el que els té hipnotitzats és allò altre que ha de venir per compensar: la necessitat d'una aliança Psoe-Pp. És a dir, la necessitat d'Espanya, imposada per la tranquil·la evolució del vot d'esborrar la diferència entre dreta i esquerra a fi que pugui ser governada per espanyols.

Quan això passi, adéu, Espanya. O bé, és clar, com en anteriors ocasions més amunt apuntades, adéu democràcia a l'estat espanyol. I com que això no sembla interessar ni Europa ni els EUA, doncs adéu, Espanya.

Un d'aquests anys es podria començar a preparar un programa, per exemple de ràdio, que tractés d'això: ''Espanyols com catalans. Dem-los la independència llur''.