Quin és l'estat de l'estat? Amb motiu de la mort i enterrament del pare del rei d'Espanya, tothom, sense excepció, que té veu pública i tots els mitjans de comunicació, sense excepció, tant els oficials com els privats, han parlat només a favor del tants anys difunt Joan de Borbó i de Battenberg.

I no Mountbatten, com el seu parent el duc d'Edimburg, sinó de Battenberg, com els seus comuns avantpassats.

L'estat de l'estat és doncs aquest petri monolitisme a l'hora de la veritat. ¿Estat democràtic? Mentre la democràcia no els afecti com a tal estat. Llibertat d'expressió, sempre i que l'expressió lliurement expressada coincideixi amb l'expressió oficial -amb l'interès de Leviatan-.

No és que el personatge fos res de l'altre món, pobre home. Però com tothom -més que no pas tothom, ha viscut de renda tota la vida- tenia comptes per passar.

No els hi han passat. Que no els hi hagin passat també s'explica, a més d'allò de l'estat absolutista de l'estat, perquè els qui els hi haurien pogut passar, al seu torn també els n'haurien d'haver passat: l'actual rei d'Espanya, per exemple, va fer muima a son pare, a les conviccions de son pare i al legítim egoisme de son pare per poder-se assegurar la corona ell: va fer la pilota a Franco perquè aquest l'afavorís a ell i no a son rival i pare, que per assegurar-se la mateixa corona jugava l'altra carta, dur la contrària a Franco.

El personatge no era res de l'altre món, i els seus pecats o menuts o si eren mortals, de curta durada: voluntari durant la guerra al costat del feixisme franquista -amb el nom de Juan López, la traducció de John Bull a l'espanyol menys ridícula que va trobar; concedir la potestat sobre el seu fill al sanguinari dictador Franco perquè res no quedés fora de casa, mentre amb l'altra mà obligava els seus lleials a la democràcia; d'això se'n diu jugar a dues taules: no és un estil de joc gaire noble, precisament, ni un exemple de fair-play davant de les masses desorientades...

Tot plegat, doncs, poca cosa: fins i tot a darrera hora li va fer por que l'enterressin a Poblet: temia que si la rica varietat d'Espanya passava de la farsa a la realitat, ¿qui li passaria la baieta per la làpida?

En un més de tots els articles laudatoris per al personatget, el batlle de Barcelona, com sempre sense voler, en ensenyar el seu llautó ha ensenyat el de tots: li diu no pas Don Juan, o Juan III, sinó ''Dom Joan''; el protagonista del Tango de Dom Joan. Una discreta obra no es va saber ben bé de què, si musical, dramàtica, còmica, de compromís o per encàrrec. Una única cosa certa: va passar, i ja és passada, i ja està.