Els diaris de pes La Vanguardia, de Barcelona, i El País, de Madrid, dediquen darrerament una munió de pàgines a parlar del rei d'Espanya. I grans fotografies de colors. Tantes, que un nas fi podria parlar d'horterada.

És evident que aquest esforç informatiu és un esforç, o un pedaç, aplicat a la primera família de l'estat. En aquells periòdics, la informació habitual sobre aquella família sol ser calculadament discreta. Sobretot, astutament tocada i posada, perquè els lectors de pes s'inclinin pavlovianament a considerar aquella família com un exemple d'elegància i de discreció. Massa tard, massa segles d'una altra imatge. Però els ho hem de reconèixer: Déu n'hi do, el que ens solen fer creure, als súbdits, de les rares qualitats de la repetida gens.

Aquesta vegada sembla que exageren, i tots dos diaris alhora. I vista l'astúcia amb què solen embolicar-nos la toia, la pregunta és: ¿per què tots dos diaris, fins ara experts en packing, s'arrisquen a l'evident horterada de tanta pàgina, de tanta foto i de tant de color?

Secundàriament: ¿per què s'arrisquen a encarregar la feixuga tasca a algú tan desacreditat com el gran company d'Espanya, Cosseluís de Vilallonga: Exacte, aquell qui té tan poca classe que s'ha arribat a estirar la trossa (el monyo, per dir-ho com el baró de Maldà) i, amb ganes que se sabés, amb el no menys inefable baró von Thyssen -i amb això se'ns va situar, però ja se li veia, a l'altura del baró; potser ho va fer per a això, per a equiparar-se a un baró, ni que sigui alemany-.

Del perquè de la ploma del merveilleux no en direm res -¿ja no els queda cap ex-republicà i d'esquerres disposat a fer-s'ho perdonar?-. Que ens ho digui si de cas la meravellosa baronessa Tita, tan coneixedora del material. Ara, del perquè de l'ofensiva de la ''vanguardia del país'', una primera impressió és que creuen que fa falta que el conjunt dels súbdits puguin tornar a fer, damunt la ''seva'' monarquia, la prova del cotó: ni un pensament de pols.

No parlem pas, en parlar de pols, del poc comentat, però prou conegut, viatge del cap de la família a esquiar a Suïssa en ple estiu. Malaguanyada neu en pols, vist l'estil de l'esquiador.

La filosofia d'aquesta operació en favor dels Borbó potser s'hauria de cercar en les paraules del rei Faruq I d'Egipte. El cínic Faruq, un cop destronat pel general Naguib el 1952, i ja confortablement situat a l'exili, va comentar que aviat, de reis, només quedarien els quatre de les cartes i el d'Anglaterra.

I com que, als d'Anglaterra, la cosa els va com ningú no ho hauria dit -com als soviètics, que només fa tres anyets ningú no ho hauria dit- els esmentats rotatius, que saben que Espanya no és Egipte, que continua com si res i que poca gent ha sabut mai que hagués tingut res; ni com Anglaterra, sinó més aviat com el Reialme Unit, incloses la Irlanda lliure i l'Escòcia emergent, llavors compleixen el seu deure de maldar perquè els reis de la baralla no es quedin sols.

Seria de drogats esperar posar Espanya en comptes d'Anglaterra al mot de Faruq. ¿Què pretenen, doncs? Els curadors dels texts publicats deixen dir al beneït d'en Vilallonga que el rei li va dir que el Franco, poc abans de morir, l'únic que li havia demanat era: "Altesa, l'únic que us demano és que mantingueu la unitat d'Espanya''. Quina mania.