Un cop l'any es podrà parlar el català al Senat espanyol. El projecte de la norma reguladora d'aital revolució fa així: ''Les intervencions que es produeixin en aquella sessió podran realitzar-se en qualsevol de les llengües que, amb el castellà, tinguin el caràcter d'oficials en alguna comunitat autònoma''.

Detallem. Un cop l'any. No pas al Senat en ple, sinó que durant només la sessió que mantindran només una cinquantena dels doctes -¡poden saber llengües!- senadors. No s'hauran de realitzar en català, sinó que s'hi podran realitzar. I el diari de sessions de la cosmopolita institució les haurà de reproduir també en espanyol, encara que s'hagin realitzat en qualsevol de les no espanyoles llengües autoritzades.

El president Pujol considera aquesta novetat, inclosa dins la reforma de les normes del Senat, com una ruptura.

¿Es pot considerar, sense vergonya, que és rupturista de poder parlar en català una estoneta cinquanta bons homes un cop l'any al Senat espanyol?
Sí que es pot considerar així; i amb poca vergonya -o no gens-; sempre que hom ho consideri del darrere estant d'unes ulleres espanyoles, madrilenyes. Vist amb ulls espanyols, madrilenys, parlar català oficialment a Madrid ni que sigui en aquestes vergonyoses condicions, és rupturista. Què dius rupturista: és intolerable. Suïcida, i per tant incompatible amb l'ésser d'Espanya. Per això, el que els espanyols decidiran és que de fet al Senat espanyol s'hi continuarà sense poder-se parlar català.

I decidiran sobretot que, un cop l'any, al seu Senat hi hagi sessió de pallassos: catalans.

El president Pujol sembla enèrgicament decidit, i francament engrescat, a aconseguir que a Madrid el prenguin per un Roca. L'hi ajudarem: un escriptor madrileny, Cassinto Benavente, ho va preveure: ''Benaurats els nostres imitadors, perquè d'ells seran els nostres defectes''.