La nota, succinta se suposa que per mesures de seguretat, informava de l'assignació d'una casa de vacances pròpia a l'hereu de la corona d'Espanya, Felipe. !Felip! Aquests, a l'hora del bateig, les hi foten pel broc gros: ¿Com es pot posar Felip a qui pretenen que regni damunt Catalunya i els seus felips? O potser és que quan el van batejar, en plena dictadura, ni se'ls va acudir que després de la dictadura potser vindria una democràcia, i que un nom que en dictadura es pot dur impunement, en democràcia parlamentària s'ha de consultar amb els assessors d'imatge, publicitat i vendes, ja que el client sempre hi ha de tenir raó; i un felip, ni que sigui amb majúscula, la podria matar de riure, la clientela, a Catalunya.

Sigui com sigui: la casa de vacances pròpia, diu la nota, serà a Mallorca, i a tocar del palol dels papàs, que no és ben bé dels papàs, però que sí que es diu Marivent. La nota no en diu gran cosa més, del futur petit palol del borbó petit de nom risible; tret que és propietat del ministeri espanyol de Defensa i que fins ara hi vivien oficials de la seva marina de guerra. I que en diuen Son Vent: El Felip, son vent... pura escatologia.

Son Vent: precisament el nom de la casa, situada en els mateixos paratges, Establiments, on van malviure George Sand i Fryderyk Chopin el 1838 tot just arribats a Mallorca.

Tot just arribats, ''ens van fer, amb bona intenció certament, el mal favor de trobar-nos una casa de camp per llogar'', escriu la Sand a Un hivern a Mallorca, pàgina 35.

Era Son Vent. La Sand en descriu modests llits de bancs i posts i màrfega; cadires de balca, taules de fusta sense desbastar, parets emblanquinades i, ''com a superluxe, finestres amb vidres a gairebé totes les cambres; a guisa de quadres, a la sala que en deien el saló, quatre horribles cromos com els que hom veu als nostres -seus, de França- més miserables hostals de poble, i que el senyor Gómez, el propietari, havia tingut la ingenuïtat de fer emmarcar amb cura, com si fossin estampes precioses...''.

La casa era gran i airejada -''massa airejada''-, ben distribuïda i en un indret rialler: pel que en diu a continuació, poc s'hi estaven, a Son Vent, ''la nostra ermita'', la fumadora Sand i el seu cèlebre tísic, i més s'estimaven de recórrer el rialler indret a totes hores.

Però un dia, finalment començà a ploure a bots i barrals, la humitat envaí Son Vent, Chopin empitjorà, per la rodalia s'escampà la notícia de la presència d'un tísic a la casa. L'amo, ''le farouche Gomez'', els envià una carta de comiat: ''que teníem una persona que tenia una malaltia que s'encomanava i que amenaçava la salut futura de la seva família, en virtut de la qual cosa ens pregava d'esfumar-nos del seu palau com més aviat millor''.

En virtut de les quals circumstàncies la Sand i Chopin no van trobar altre aixopluc que el consolat de França a Ciutat de Mallorca.

Després va venir tot allò de Valldemossa. Però, ¿oi que impressiona, tot això de Son Vent?