Mitja hora abans de l'hora ja no es podia entrar a la sala d'actes de l'Institut d'Estudis Nord-americans de Barcelona, i els qui tenien la convicció que, a les conferències, no hi va ningú i que Noam Chomsky tenia una vergonyosa poca premsa entre nosaltres, ens en vam haver de tornar a casa a veure el Milan, en comptes d'assistir a la seva conferència sobre "Creació i cultura a la fi del segle XX".

La notícia, doncs, és de les que compensen tot un trimestre de sòcio-olímpica vulgaritat, de convergent marraneria -és a dir, tossuderia-, de resignació obrera: Noam Chomsky fa el ple en una conferència, i Noam Chomsky resulta més que conegut, resulta realment valorat.

A uns quants, Noam Chomsky ens va salvar la vida durant uns anys fastigosos, els Anys dels Porcs, els anys dels Nous Mandarins: els anys, primers 70 a primers 80, que per tenir dret a dir alguna cosa o bé havies de ser franquista apuntat a la democràcia o marxista apuntat a la mateixa democràcia: aquella mena de democràcia, avui vigent en els textos legals, que ha facilitat les co-digestions, en bella germanor, d'ex-partidaris confessos de la dictadura franquista i d'ex-partidaris convictes de la dictadura comunista -dels que ara ocupen encara, i en bella germanor, els llocs de poder heretats directament de la dictadura per la via, igualment directa, de la democràcia a l'espanyola-. Per entendre'ns: dels qui han seguit el mateix procés que la seva idola, el rei d'Espanya: nomenat hereu del tron, i del Règim, pel dictador sense possibilitat de triar entre monarquia i república; i legalitzat impunement i indirecta per eleccions democràtiques que donaven per suposat un axioma, que allò ja està bé com està: Juan Carlos el Pacificador i la Modèlica Transició. Ambdós fenòmens, model a seguir, i ho asseguren sense cap sentit del ridícul, per a països comunistes i dictadures tercermundistes en cerca de tercera via.

I d'haver arribat tan amunt, en diuen haver arribat a Europa. Són impermeables, aquests espanyols.

Chomsky va ser, i és, un activista polític a la manera d'Albert Einstein: a 27 anys va saltar a la primera línia dels científics amb la seva "anàlisi transformacional", teoria del llenguatge que va revolucionar els estudis del ram i per extensió els del pensament en general; la revolució del pensament per ell propiciada s'ha comparat amb la dels racionalistes, lliurepensadors i il·lustrats del segle XVIII. Unes teories científiques que han posat a l'abast Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, Salvador Oliva, Joan Argente.

En canvi, els seus escrits polítics no ens els ha posat a l'abast ningú: ni El poder nord-americà i els nous mandarins, ni En guerra amb Àsia, ni Desactivant la democràcia. Potser perquè Chomsky, a diferència del que ha estat obligat aquí en aquests anys, no ha estat, no ja ni capellà, sinó ni tan sols seminarista de cap metafísica: ni de dretes ni -i que ens disculpin els d'esquerres per la precisió- de cap metafísica d'esquerres.

No ha estat, Chomsky, un home de miracles, i com que en temps de la guerra del Vietnam no es va creure els nous mandarins, per força tampoc no havia d'agradar als nous mandarins del postfranquisme. Per això no ens l'han posat a l'abast. I si, malgrat aquesta ocultació, les seves conferències d'aquests dies a Barcelona, Girona i Bellaterra han estat un èxit, aleshores és que no tot és perdut, i que tot és per fer, i que hi ha gent disposada a fer-ho.