Números canten: mercès a la setmana dels Octubre, València s'ha convertit en la capital cultural -més: intel·lectual- dels Països Catalans.

I amb el mateix cop de tac ha relegat Barcelona a província. Fa uns anys no era previsible. Sí que ho era que, amb els cervells de purpurina amb què compta l'ajuntament de Barcelona i el partit que el sustenta, la nostra capital quedés situada en un racó de nom -ni tan sols en una comarca: en una "provincia del Noroeste de la península", segons el molt pensat llenguatge dels meteoròlegs de les televisions espanyoles, i que no cal traduir.

Si els qui governen la ciutat de Barcelona es gasten els diners a fer de Barcelona només una ciutat, i a desfer-la de la seva condició de capital, doncs passa el que passa, que si els ajuden i els surt bé, ho aconsegueixen: Barcelona en mans de quatre semianalfabets, en mans de quatre filòsofs vergonyants, en mans de quatre acomplexats amb París -és un elogi: en realitat, en mans de quatre indigents que malden per compartir el bé de Déu de capitalitat amb Madrid-. Són pobres fins i tot a l'hora de demanar, i demanen no a París, Londres o Milà, no a Nova York, Los Angeles o Amsterdam; no a Munic o Tòquio; sinó a Madrid, el decimonònic "poblachón manchego" evolucionat a Lady Europa de la Cultura -a seu anual de l'Eurovisión cultural: màxima expressió imaginable de la cultura hispano-europea, i dispenseu l'acudit-.

Per haver fet de València la capital cultural n'hi hagut prou de tenir dues idees clares. L'una, que sent una nació multisecular, tenim una cultura pròpia i és necessari, convenient i lògic de reunir periòdicament els elements professionals d'aquesta cultura per a dialogar, discutir, criticar i proposar; que escriptors, periodistes o savis, universitaris, commemoradors del que s'escaigui tinguin també la seva fira anual, que hi comprin i que hi venguin, que hi fiquin preus, que hi intercanviïn productes i que s'hi copiïn models; tal com fan tractants de bestiar o bladers, industrials i sindicalistes, esportistes i capellans, la línia blanca i la marró.

L'altra idea clara que ha permès de convertir, qui sap per quants anys, València en la nostra capital cultural és la dimensió de Barcelona d'aquesta seva capitalitat històrica. És clar que aquesta idea era fàcil de tenir, i ja des del moment de l'accés dels genis del Psoe a l'ajuntament de la nostra capital: qui s'ha pogut mai imaginar Maria Aurèlia Capmany, al cel sia, llegint en anglès; o Mascarell perdent el temps llegint Carner; o Tato Subirós entenent-lo; o Oriol Bohigas callant.

¿Algú s'imagina el batlle Maragall raonant mentre enraona, o amb un llapis en l'una mà i un llibre gruixut en l'altra?

Amb la saviesa que acumulen, encara els n'han passades poques, a aquests cobis mundialment famosos.