Ho ha dit el batlle Maragall amb motiu de les darreres eleccions olímpiques: aquí, hi cap tota mena d'opinió i d'idea, sempre que no superi ni la Constitució ni els Estatuts.

Ergo: el batlle Maragall hauria de denunciar els seus i llurs còmplices amb la mateixa jovialitat, ja que tots plegats han decidit de superar no solament els estatuts, que ja hi estan fets, sinó la mateixa Constitució, que ni se la miren de por que no se'ls trenqui: hi volen afegir, és a dir superar-la, que tot d'estrangers puguin votar i ser votats a les municipals.

Els hauria de denunciar i no és broma. Perquè, que se sàpiga, una Constitució que es vol democràtica duu en el mateix interior el mecanisme per a ser no solament corregida i augmentada, sinó canviada i tot de dalt a baix. I la constitució que no duu aquest mecanisme, és a dir que es defineix com a insuperable, no és constitució democràtica.

El batlle Maragall s'ho a començat a creure, potser, que sí que podia fer fora de la presidència de la Generalitat d'Amunt l'actual estadant. Home, tot és possible, fins i tot que un fluixet com Maragall hagi arribat a succeir un Aguadé. Ara: n'ha d'aprendre molt i molt, encara, i encara més, el neguitós Maragall, si és que vol superar Pujol. Amb motiu dels mateixos esdeveniments preolímpics, el president Pujol també en va fer, de declaracions, i van ser: que ell estava convençuts que les detencions no eren indiscriminades ni fetes per espantar el personal i amb mètodes no democràtics a fi i efecte que el personal no fes més nosa que no fa. I que n'estava tan convençut, de la blancor de l'acció policíaca, que no en podia estar més.

Amb les quals declaracions va aconseguir el president Pujol dues coses: primera, que la gent més ingènua comencés a pensar que potser sí, que les detencions havien estat fetes per motius no precisament de lluita contra el terrorisme sinó per altres motivacions no tan santes, i segona, que si el president Pujol, mentint amb tanta gràcia, permetia als ciutadans de descobrir la veritat amagada, és que posseïa l'art de la mentida tal com l'han de posseir els polítics: no dir res dient-ho tot, i dir-ho tot com aquell que no diu res, i sigui el que sigui el que ell personalment en pensi, de tot plegat.

Encara ha de menjar moltes sopes, el batlle Maragall, per a poder mentir solet -sense en Serra ni en Samaranch, volem dir, ni en Mario Conde ni en Bohigas-. O sigui: ni sap dir el que no pensa però que és, ni sap callar el que pensa encara que no sigui.

Efectivament, nano: massa complicat.