Així que instal·len una princesa de Borbó a Barcelona per estudiar-hi qui som i d'on venim, és a dir per preveure cap on anem i posar-hi remei, si que ens cal i en troben.

Si n'arribava a tenir, de raó, el rei d'Espanya Alfons XIII: en 1940, a punt de dinyar-la i després de tota una vida d'haver-nos facilitat tota mena de dictadures, insistia als seus hereus que, sobretot, es fixessin en la Catalunya real i que se n'ocupessin, i que no ocupar-se'n amb coneixement de causa havia estat un gran error seu. Finalment ens havia reconegut, doncs, el Cametes.

Nosaltres a ell molt abans: li dèiem el Cametes.

De manera que el seu fill i excombatent franquista el príncep Joan, hereu de la corona per unes quantes caramboles i amb retruc, li va fer cas, i dels molts títols acumulats en segles de comprar i no vendre va triar el de comte de Barcelona. Agraïts: hauria pogut triar el de rei de Jerusalem i llavors els contents, emparats i protegits haurien estat els palestins i no pas nosaltres. Mala sort, habbibi.

Van fer més encara. Així, per acord entre el comte Juan de Barcelona i el dictador general Franco, entre els professors de llur hereu i després legal -i més legal del segon que no pas del primer, lleis en mà- successor l'actual Juan Carlos I, hi trobem situat l'eminent Martí de Riquer: Ex Combatiente del Tercio Nuestra Señora de Montserrat, Cavallero Mutilado i màxima autoritat en literatura medieval catalana, occitana i demana; que després l'alumne se li hagi dedicat preferentment a córrer a motor, a vela i demana no diu res contra Riquer; de pitjors en deu haver tingut -això ho suposem, tot i haver-li sentit el català que ens administra amb puntualitat decennal.

Les relacions públiques dels Borbons respecte a nosaltres no són doncs un invent d'aquests dies, ni ha estat aquesta princesa la primera viatjant del producte que s'interessa per la jeia del client; ni Anton, Cònsul i Culla els primers dels nostres pensadors que es dispensen. Per cert, que algunes persones s'han estranyat que entre els il·lustradors de la il·lustre no hi figuri el futur baró de Porcell. Aquestes persones no deuen ser monàrquiques de convicció, si ho fossin ja sabrien allò que se sap de memòria Antoni de Senillosa, monàrquic de tota la vida, demòcrata des dels quinze anys -per manament reial. Diu i repeteix Senillosa:

-Ja se sap que la ingratitud és privilegi dels reis. Pèro, c...s, els Borbons exageren.

Si aquesta altra intenció borbònica envers nosaltres els dóna els resultats de les anteriors: el comte de Barcelona sense corona, el deixeble de Riquer navegant entre el demarratge, l'eslàlom i la relliscada, potser que canviïn de gossets de companyia, de menines, de nans. D'aquest de RR PP, vaja.