Ha hagut de ser un lector el que hagi tret el tema del mes: el senyor Pastor parlava l'altre dia del cas de Max Cahner, que s'ha quedat sense l'Avui i que un d'aquests dies es pot quedar, si no s'hi ha quedat ja, sense Convergència.

¿O seria Convergència la que es quedaria sense Cahner? Cahner, a qui un grapejador d'imatge va definir com a "metacrilat de la cultura", es diu que al principi d'aquesta democràcia es va oferir, o va ser cridat, a tres partits: comunistes, socialistes i convergents, i que va triar, o se'l va quedar, aquell partit que menys intel·lectuals remenava: Convergència, perquè en aquells temps, molt més encara que en aquests, per ser considerat intel·lectual era més imprescindible dir-se d'esquerra que no pas saber llegir i escriure.

Max Cahner és ell i només ell, i si no fos perquè és més ateu que la catifa de la catedral es diria que l'únic déu seu és el país o, per ser una mica més precís, els països.

I aquesta, que des del punt de vista polític és la seva virtut, és al mateix temps el seu defecte, com és inevitable: es pensa que és l'únic.

La topada amb Pujol, doncs, havia de ser inevitable. Pel que diuen els propers al cas, a més d'aquesta topada entre dos únics, hi ha hagut precisament el que apunta el senyor Pastor en la seva carta, i és la discrepància, decisiva, a l'hora d'establir l'estratègia nacionalista del moment: per a Cahner, el cas dels països de l'Est d'Europa era un cas potser no a imitar, però seguríssim que s'havia d'explotar: s'havia d'aprofitar no solament la moda del nacionalisme de l'Est, sinó els fets del nacionalisme de l'Est, és a dir el fet que països que fins fa dos anys no solament no eren independents sinó que tenien uns ciutadans tan allunyats de la independència com ho puguin estar els nostres, en un tres i no res s'han trobat lliures, independents, reconeguts, constants i amb l'engrescadora feinada al damunt: construir-se la felicitat en la llibertat, entre la indiferència o la simpatia de la població mundial.

Per a un home com Cahner, desproveït de qualsevol metafísica que no sigui la de fer, la temptació de fer com a l'Est ha resultat irresistible.

Si considerem que, tal com deia Ruiz-Simón, l'any 1991s'ha caracteritzat per haver vist el pas de Convergència del nacionalisme al subnacionalisme -subratllem el concepte, és força descriptiu- el final de la col·laboració Cahner-Pujol era lògic.

¿I ara? Cahner, anar fent, bé o malament, com sempre. Pel que fa a Pujol novetat: com que necessitem calés com el pa que mengem i mitjançant l'estatut no hi tenim dret, doncs això: anar pidolant, a la baixa, fins al subnacionalisme.