Un dels moltíssims problemes gravíssims d'aquesta revista és que és més gran, abasta més espai i més personal que no qualsevol altra superstructura d'aquest espai i d'aquest personal. Dit d'una altra manera: EL TEMPS té un abast superior al dels seus continguts. Juntament amb aquesta, potser només la literatura abasta tot el camp "natural" d'acció de l'una o l'altra. A efectes pràctics, l'únic de comptable que uneix Catalunya, el País Valencià, les Illes i Andorra, a part de voluntats individuals i d'algun col·lectiu, els únics fets que malden per demostrar aquesta unitat són la literatura i EL TEMPS. Amb els afegitons que vulgueu: algun cantant, algun empresari, algun pintor, alguna enciclopèdia, algun article ecologista... ¿Ho sabíeu, que la llei prohibeix, fins i tot d'imprimir un mapa normal i corrent de la nació sencera?

Tenim però, una altra cosa en comú, existent i real, i que és l'enemic: l'enemic, si per un moment -només és un moment, si us plau, és una simple simplificació- prescindim de la Catalunya Nord, és Espanya.

Fer informació en aquesta revista és crear informació: res no ve facilitat per cap altra, inexistent, instància nacional: les xifres d'atur les donen sia Espanya sia els governs autònoms per separat, i a la redacció s'han de sumar per informar-se; igualment s'ha de fer amb l'extensió en quilòmetres quadrats, l'índex de mares i pares solters, el de les exportacions i importacions, el PNB, o les relacions emigració-immigració. Tot, pràcticament tot, s'ha de calcular per primera vegada, i en tots els casos. Agafeu els accidents normals d'un cap de setmana: qualsevol mitjà de comunicació espanyol té la xifra de l'organisme corresponent, i tot el que ha de fer és copiar-la. A EL TEMPS s'ha de mirar, si hi és, la lletra menuda de la informació espanyola, treure'n les dades per províncies -si hi ha sort, per comunitats autònomes- i a continuació cercar les dades de l'estat francès si no ens volem oblidar de la Catalunya Nord, després anar a Andorra pel mateix i finalment, després d'hores i hores, si no de dies -que es depèn d'organismes oficials depenent de ¡tres! estats- trobar la xifra que un espanyol o un francès passa en uns segons del teletip oficial al text per publicar.

Una feinada. Per això és perfectament explicable que pequem de fer informació sobre l'altra cosa que ens uneix: l'enemic, i que ens resulta molt més fàcil, senzill i donat de concretar, i sobre la qual ella mateixa ens dóna tota mena d'informació. Aquesta altra cosa tan fàcil de tocar, l'enemic, o sigui Espanya.

Aquesta facilitat és l'única raó que explica que, en aquesta revista, hi tingui tant de lloc persones tan poc noticioses com Gregorio, Felipe o Alfonso Salvador, o com sigui que es digui, de professió acadèmic, o el que sigui de professió. Ara: és espanyol, o sigui fàcil de treballar.

Pregunta a redactors i articulistes de la casa: Què interessa més que interessi al lector, imprescindible client, el que faci o desfaci la R.A. Española de la Lengua, o el que fa o no fa l'Institut d'Estudis Catalans -ara que hi penso: una altra rara entitat amb àmbit, per reial decret d'un rei espanyol, quina badada, nacional.