L'altre dia, en una llarga entrevista, Joan Fuster, l'autor de Nosaltres els valencians i incitador del nacionalisme present, deia que el que han de fer els ciutadans del País Valencià és, primer de tot, sentir-se valencians, i després ja vindrà la resta.

No se sap encara el nombre de suïcidis que l'afirmació hauria d'haver provocat. El que és segur és que si mes d'un, en comptes de prémer el gallet de la pistola encarada a la pròpia boca, es posa a reflexionar, variarà substancialment la temàtica de cartes i articles de diverses publicacions, i entre elles la d'aquesta revista. Perquè es tracta ben bé de tota una temàtica.

Quan la decisió és de fer la revolució de dalt estant, tot és possible i més senzill que beure a galet.

A La tècnica del cop d'Estat, Curzio Malaparte parla de cinc-centes persones de no res per fer aquest cop, segons l'experiència que historia de la presa de Sant Petersburg pels bolxevics. Quatre incorruptibles i un llapis a la mà.

Fa un temps un cèlebre dissenyador, vist que els telespectadors del món solen prendre la bandera catalana per l'espanyola per la identitat de colors, i vist que en acostar-se els Jocs Olímpics la confusió augmentaria, proposava, i no en broma, de canviar el fons groc de les barres per un color gris. La idea efectivament eliminaria la confusió, i a més el gris era ben bé el color de moda per a bars i discoteques: un fons suggeridor de supermodernitat. I una idea de dissenyador.

Amb un llapis a la mà i quatre incorruptibles la qüestió de noms deixa d'existir: de Catalunya a República Cristiana Unida passant per Unió de Repúbliques Socialistes Agermanades (aquest no, que ja no sona bé) o per Països ni Baixos ni Alts o sigui Països Mitjans, quan es fa la revolució de dalt estant tot és possible, indiscutible i innegociable. M'explicava un polític en acció que en una de les primeres eleccions del règim no es va poder presentar una candidatura independentista perquè els tres o quatre grups que la preparaven no es van poder posar d'acord sobre si el color de fons de l'estelada que havia de dur la propaganda havia de ser blau, blanc o groc. Sort que es van autodissoldre en aquest pas: un no vol ni pensar en els morts -quatre, per un gat- que hi hauria hagut si, acordat el fons, es passava a discutir si l'estel havia de ser roig -¡roig, marxistes, o sia comunistes, stalinistes, psuqueros!- o bé blanc -¡blanc, tsaristes, o sia monàrquics, borbonalla, botiflers!

D'ençà que s'ha descobert que les revolucions de dalt estant resulten més aviat covardotes, i que les que funcionen són les de base, democràcia i maquiavelisme tot plegat en llibertat, potser ja no ens cal tanta pressa per trobar un nom, i podem anar fent amb nació, país, països, àrea, nosaltres i, per a documents precisos, Catalunya, País Valencià i les Illes (i Andorra?). Per als que no es puguin estar de fer la revolució de dalt estant amb paper i llapis, vet aquí dues honestes hipòtesis de treball: Regions Unides de la Mediterrània, una, i l'altra Bacavà (Ba-lears, Ca-talunya i Va-lència). Honestes i d'antecedents d'èxit comprovat: la primera és còpia d'Estats Untis d'Amèrica; la segona, si té antecedents separatistes, també en té d'unionistes: és còpia de Benelux, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, nucli inicial de la CE actual.