|
Diuen els diaris que grups independentistes
que no deien no a la lluita armada han decidit entrar
en converses amb un partit independentista que utilitza
la via parlamentària. La bona notícia
és que finalment aquests grups deixaran de facilitar
la propaganda enemiga, ja que això, i només
això, és el que han fet. Des d'un punt
de vista inhumanament i estrictament tècnic,
la cara els -ens- hauria de caure de vergonya: tots
els morts han estat nacionalistes, potser fins i tot
una senyora que li van tirar la paret al damunt. Si
d'un punt de vista inhumanament comptable els beneficis
d'aquestes accions han estat escassíssims
-el genoll rematat i quatre pessics mal comptats- en
canvi els perjudicis que ens han reportat han estat
molt grans: res més fàcil per a l'aparell
d'agitació i propaganda enemic que agermanar
aquestes organitzacions amb tota mena de braga independentista,
per fer agafar por a l'electorat (infiltrar por és
a la base de qualsevol política, també
de la que es diu democràtica) i evitar que voti
no pas independentista sinó ni tan sols nacionalista.
Benvinguts, doncs, a l'idealisme pràctic.
I amb tot, no en
tenim prou amb partits que representin al parlament
les aspiracions de llibertat nacional. Ara i en tots
els casos, la feina d'alliberament nacional s'ha fet
també amb d'altres menes d'organitzacions. Ningú
no pot negar l'excel·lent treball de la Crida.
Que la Crida feia nosa a l'enemic ho demostra el fet
que aquest li ha dirigit contínuament la seva
artilleria. Resulta engrescador trobar cada cop més
gent que, militant cada dia de l'any, no té inconvenient
a anar a votar cada vegada que hi ha convocatòria.
Amb una mà treballa cada dia, a la base, als
carrers, per a objectius puntuals de llarga durada,
feines imprescindibles quan es tracta d'idees globals
com ara la independència, i amb l'altra aporta
aquest mínim, molt mínim però no
pas inexistent, que representa ficar una papereta en
una urna de tant en tant. Una posició que, increïblement,
alguns qualifiquen de massa pragmàtica. Paraula
excessiva: no n'hi ha per tant: per ficar una papereta,
ni que sigui en una democràcia com aquesta, no
cal renunciar a cap principi majestuós. És
tracta d'un detall senzill, fàcil de fer i de
resultats francament propagandístics. Al cap
i a la fi, la comptabilitat de les urnes és l'única
que té a l'abast el ciutadà corrent i
el compromès. La quantitat de vots feta pública
és, de moment, l'única indicació
per saber quants són i quants som. Hi ha les
enquestes, però això queda de moment en
mans dels rics, que sovint les amaguen: bona notícia
per als suposadament petits.
|