El Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat la llei que estableix que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) és la institució encarregada de la normativa de la llengua. La unanimitat s'ha aconseguit fent contents socialistes, comunistes i Partit Popular gràcies a incloure al preàmbul de la llei l'elogi de l'estrènua tasca dels assessors lingüístics dels mitjans de comunicació.

Felicitats, doncs, als aramonets del Grupo del Barco: han aconseguit que el govern de la Generalitat, per defensar el seu Aramon dels aramonets dels altres (ara ja també seus, perquè surten al preàmbul) hagi perpetrat aquesta espanyolada.

Cada terra fa sa guerra: Espanya i França, institucions de caràcter molt específic, estats per damunt de tot, tenen les respectives llengües vigilades per l'administració: els funcionaris encarregats de la policia de la llengua, amb uniforme, sou i d'altres elements inherents a la plaça s'agrupen als organismes dits Académie Française i Real Academia Española de la Lengua. A la Gran Bretanya, als Estats Units, de definir la llengua, se n'ocupen institucions públiques com alguna universitat; empreses privades, com alguna editorial; algun mitjà de comunicació com la BBC; alguna tradició com la Bíblia del Rei Jaume; alguna parla, com l'anglès de la reina i els bons escriptors, legitimats per consens: els ciutadans i les institucions, a l'hora de decidir-se en qüestions de llengua, fan cas de les persones públiques i privades que han demostrat coneixements i coneixement de la matèria.

Aquí, en aquesta terra, ¿quina ha de ser la guerra? Si algunes persones considerem que aquí d'anglesos n'hi ha pocs, com també hi ha pocs americans, pocs espanyols o francesos, d'altres consideren que d'espanyols i de francesos n'és ple a vessar, i per tant és lògic que copiïn els models espanyol i francès de policia de la llengua. El vot socialista, comunista i popularista en favor de la preeminència de l'Institut d'Estudis Catalans respon a la més evident de les lògiques internes d'aquestes agrupacions: com també hi respon, fets canten, la lògica interna del partit en el poder, que és precisament qui prengué la iniciativa. El doctor Lamuela va dir fa temps que els de la Cretinosa Llengua volien matar l'Aramon per casar-s'hi ells, amb la normativa. L'han superat si més no en la metàfora: vet-los aquí practicant, consagrats pel papa Pujol i el Sacre Col·legi Cardenalici un perfecte ménage à trois.

I els anglòfils, ¿què hem de fer? No res d'important: llegir, estudiar, escriure. O, per dir-ho com Sthendal mort, vivere, amare, scrivere. Molt inconcret (i divertit), no tan sòlid com les lleis, els IECS i els GECS (i ecs).