La substitució del director d'El Observador, Alfons Quintà, per Enric Canals, entre dins l'ordre rutinari de les coses: tots dos solets van construir El País a Catalunya, com anys després tots dos van construir TV3 de Catalunya en la qual ja Canals va substituir Quintà. Per als malpensats, per als qui pensen que Canals va darrere Quintà, s'ha de saber que en el moment que Canals es va fer càrrec del despatx principal de la televisió va veure, perplex, com Quintà tallava tota mena de contacte amb ell, fins i tot el personal.

No tenim, doncs, res en contra de Canals, l'únic que potser li retrauríem, ara i en aquest cas, és que per dirigir El Observador haurà de desemparar la televisió andorrana, de la qual s'havia ocupat intensament i extensa els darrers temps.

¡Andorra! Bressol de refugiats, Xauxa de sibarites, capdavantera del consum a l'abast, mare de Ràdio Andorra i de l'Editorial Casal i Vall, única prova acceptada pels Tribunals Internacionals de l'existència oficial de la llengua catalana i, últimament, única esperança ferma, mercès a Canals, d'una televisió catalana no oficial.

Tot i així, continuem sense tenir res en contra de Canals. Però sí que s'ha de dir que, en nomenar-lo successor indigne (és un elogi, Enric, cela va seins durs) de Quintà, els impracticables amos del quotidià han perdut l'oportunitat de trobar a Quintà un condigne successor: en la persona de Xavier Domingo.

Llàstima.

I diem llàstima no moguts pel sentiment, tanmateix digne, de lamentar que no s'hagi premiat el mèrit del vell combatent, de l'home situat al bell mig de la Llarga Marxa que ha dut El Observador des de la idea inicial de diari madrileny al servei de la Generalitat d'Amunt fins a l'actual, un diari nacionalista en espanyol aproant La Vanguardia; passant pel "Grupo 16": el bell mig. No. Diem llàstima d'oportunitat perquè aquesta hauria pogut ser la definitivament merescuda per al polifacètic polígraf: després de la fallada del suplement Setze de Cambio 16, de la fallada de dirigir l'Avui, i de l'heroica de fer i desfer Set dies.

La catipén de sentimentalisme que pot emanar de la proposta d'obsequiar Domingo amb la direcció d'El Observador s'esvairà ràpidament si tenim en compte la xifra de vendes del producte: gairebé tal alta com la del Diari de Barcelona. I s'esvairà del tot si considerem que, cas que els amos decidissin, per raons baixament econòmiques (el nacionalisme no té preu, senyors, ni que sigui en espanyol) de passar d'El Observador diari a El Observador setmanal, un Xavier Domingo director els regala un nou títol insuperable: El Observador del Domingo.