¿Voleu plat més català que els canelons d'origen clarament italià?

Hi ha també l'arròs, a la cassola, a la paella, negre o a banda. Tan propis, personals i intransferibles, que la propietat col·lectiva de la paella va dur, fa uns anys, un dels sainets més tendrament ridículs que ens ha estat concedit de veure representats.

Per cert, que l'arròs és xinès, com sap el món sencer. Hi ha la sardana que, com el mateix nom canta, o bé de Sardenya, o bé de Cerdanya. Més aviat, sembla que la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, que per això mateix no pot ser sinó catalana, té orígens grecs. O de la Mediterrània oriental. Per acabar d'arrodonir-ne la precisió científica dels nostres orígens, és a dir, dels de la sardana: els antropòlegs estan d'acord que tot poble primitiu, prehistòric, retia culta al foc... dansant-hi al voltant i en rotllana.

¡Montserrat! Tot el nord d'Europa considera que Montserrat és la misteriosa muntanya amagatall del sant Grial, el calze que va fer servir Nostre Senyor al Sant Sopar. Per a les cultures nòrdiques, aquest mite es barreja amb mites precristians, tal com Wagner va posar en música. Wagner, el músic predilecte dels nacionalistes catalans de finals de segle XIX i principis del XX.

La taronja, puntal de la Renaixença general valenciana d'aquest segle, és ben bé de la Xina, com expliquen la cultura i fins i tot els acudits populars de tot Occident. El bolero mallorquí i la jota tortosina. I les havaneres de la Costa Brava i de Torrevella, que si són típiques, exclusives i tradicionals, han de ser en espanyol.

El català, ànima i esperit de Catalunya, el País Valencià i les Illes: dialectes d'una llengua comarcal, el llatí, que va néixer de la petita comarca del Laci. El millor automòbil català, de gran prestigi, la Hispano-Suiza.

Deia Eugeni d'Ors que tot el que no és tradició és plagi. Millorem-ho: de tot el que hi ha al món, només el millor passa a ser tradició. N'hi ha prou amb posar-li l'accent. Picasso, terror del segle XX, revolucionari de la pintura de tots els temps, tenia al capçal del llit una bandera catalana enorme: era l'accent tradicional, que posava als seus somnis universals.