La primera notícia que vaig tenir de l'ara dimissionari secretari general de la Presidència de la Generalitat d'Amunt, Lluís Prenafeta, era que algú volia suprimir el programa de ràdio El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico. El programa el fèiem Jordi Vendrell, Quim Monzó, Xavi Salvà, Eugènia Crexells i qui signa, i hi fèiem exactament el que ens donava la gana. Per això, a més de Convergència i, concretament, Lluís Prenafeta, es volien carregar el programa els socialistes, i concretament l'inefable Premi Reina Sofia P. O. Costa.

Prenafeta, doncs, va donar ordres que aquell programa desaparegués immediatament però, per sort, en política democràtica, "immediatament" vol dir que s'ha de comunicar per ordre descendent fins arribar als interessats segons les normes establertes. Això ens va donar temps -això i alguna confidència d'altres pobres assalariats- per a contraatacar. Aquest contraatac va tenir dues ales: l'una, elaborar un argument en favor nostre i de Convergència:

-Teniu vint-i-quatre hores d'emissió. Regaleu-nos-en dues per fer-hi el que vulguem, i així, quan el PSOE-PSC us acusi de manipular els mitjans de comunicació de tothom, els podreu fer callar engegant-los a escoltar-nos.

A qui conegui la baixa categoria intel·lectual dels polítics que suportem li semblarà increïble, però el fet és que ¡van entendre l'argument, i el van fer seu! Fins al punt que, anys després, i en un article a La Vanguardia, el va fer servir Miquel Roca per contestar l'habitual protesta socialista (la dels amos de Calviño i Sopena, Josep Maria Sòria i M. Rivière, El triangle i el Brusi, que fan el mateix però estalviant-se, usurers, les dues hores).

L'altra ala del contraatac del Lloro va consistir a convidar Prenafeta a sopar i a entrevistar-lo tres hores seguides; a ell, que no havia permès que l'entrevistessin mai. Quan en el decurs de l'entrevista ens va confessar que ell no creia en Déu i molt poc en la política, i que amb la devoció a Pujol tenia perfectament coberta la quota de romanticisme que a tothom -fins i tot a ell- ens exigeix la natura; i quan, a més, ens va comunicar que per al seu gust, la dona millor, biològicament parlant, era l'eurasiàtica del Brasil, vam saber que ens entendríem.

I entendre's un periodista amb un polític vol dir, exactament, això: que si mai un polític, per raons d'estat, ha de fer afusellar un periodista, el polític té l'obligació de convèncer el periodista de la solidesa d'aquelles raons; per la seva banda el periodista ha d'estar segur que, arribada l'hora, el polític s'encarregarà escrupolosament de respectar-li les seves darreres voluntats -què vol per al darrer sopar, per exemple- i que li dispararan directament al cor per evitar-li sofriment inhumans inútils.

El nombre d'enemics de talla escassíssim. Els periodistes trobem a faltar enemics, és a dir, polítics, de talla. La que gasten habitualment és insultant. Et trobaré a faltar, Lluís.