Dins del periodisme recreatiu, la monarquia ha agafat un primer pla en els darrers mesos: els mesos que fa que als països de l'Est, mentre es desorganitza l'anterior organització, es busquen noves formes, inevitablement més modernes, d'organització. ¿Les velles dinasties?

D'aquest presentar la monarquia com a signe de progrés, l'estat espanyol ha estat gran escenari, els darrers quinze anys: de l'invent de l'eslògan "Juan Carlos el Liberalizador" a la petició del Nobel de la Pau per al mateix Borbó, passant per l'altre eslògan de "La monarquia de tothom", el descendent del seu Felip V i ascendent del nostre l'hem vist venut, i bastant comprat, sota disfresses diverses.

Allò que sota l'embolcall "Mon-arquia" se'ns ha intentat vendre, era el següent: compreu l'hereu de Franco, demòcrates, perquè aquest hereu us rebrà amb la mateixa cerimònia tant si sou d'un partit, com de l'altre, com del de més enllà. I compreu aquest monarquia constitucional, franquistes, perquè és monarca exclusivament per ordre del general Franco i sense cap intervenció de les masses convocades a referèndum.

El rei d'Espanya ho és mercès a les lleis de la dictadura tant com mercès a l'acceptació dels partits que han obtingut majoria de vots a les urnes. I durarà el que duri aquesta sociologia.

Als països de l'Est les trones són buides no per mort dels dictadors, sinó perquè es van quedar sense la sociologia que els emparava. En aquestes circumstàncies allò que sembla lògic als ulls de la sociologia mundial -la monarquia com a pedaç d'una situació poc clara, la de l'estat espanyol-, no ho és en la situació de l'Est: ni a la RDA, ni a Hongria, ni a Bulgària, ni a Rússia, ni a Albània, ni a Iugoslàvia els respectius dictadors no han mort al llit, no ho van deixar tot lligat o monàrquicament ben lligat, ni hi persisteix la sociologia que hi emparava les respectives dictadures.

Però hi ha les revistes i diaris del cor, que si a l'estat espanyol ho són tots i totes quan es parla de monarquia, en aquells països no semblen tant majoritaris. Els Juan Carlos de l'Est: Lluís Ferran de Prússia (RDA més RFA), Odó d'Habsburg (Hongria), Simeó de Bulgària, Miquel de Romania, Vladímir de Rússia i Alexandre de Iugoslàvia, serveixen per vendre diaris i revistes exclusivament del cor i exclusivament fora dels països amenaçats.

A diferència doncs de l'estat espanyol i de forma clarament contrària, PSOE, CiU i companys màrtirs de la "premsa canallesca" es queixen últimament dels mitjans de comunicació. I ja l'encerten, però no perquè ens carreguem polítics i parents corruptes, sinó perquè ens limitem a això, i només de tant en tant.