| |
En 1980, governava Espanya la UCD i
el partit de l'oposició, el PSOE, ja manava.
El ministre de Justícia d'aleshores amb la UCD
i d'Exteriors ara amb el PSOE, Francisco Fernández
Ordóñez, preparava la Llei del Divorci:
"Es lidiava el difícil toro,
progressista i ben cornat, del divorci, quan Ordóñez
va rebre aquest missatge:
-Guerra, que es vol divorciar de la
seva esposa Reina, no es podrà divorciar si continues
amb aquesta llei tan rigorosa.
-Però home -contesta Ordóñez-
¿per què no?
-Doncs perquè, en vistes de les
properes campanyes electorals, els experts en imatge
del seu partit li van aconsellar que aparegués
moltes vegades amb la seva esposa, i de tant estar amb
ella l'ha embarassada. Li ha fet un fill.
L'amiga d'aleshores de Guerra era una
coneguda periodista.
I Ordóñez pregunta:
-Molt bé, i a mi, ¿què?
-Doncs que si continues dient a la Llei
del Divorci que per obtenir-lo s'hauran de demostrar
dos anys de falta de convivència, Guerra no podrà
fer el que vol fer, que és divorciar-se immediatament.
I no li agradarà. Tu mateix.
-----------------
I a sobre Alfonso Guerra, més
irregular que no mai, no es va divorciar".
(Del llibre De Fraga a Fraga. Crónica
secreta de Alianza Popular. Carlos Dávila
i Luis Herrero, Plaza & Janés, pàg.
12).
Algunes persones benintencionades presenten
el cas de Juan Guerra assemblat a aquella historieta
impossible, d'una ferradura que es va perdre en perdre
un clau, i per la ferradura es perdé un cavall,
per un cavall una ordre, per una ordre una batalla,
per una batalla una guerra i per una guerra un reialme.
Efectivament, per perdre un clau no
es perd un reialme ni per dos, sinó pel costum,
innat o adquirit, de no donar importància a perdre
un clau, de no fixar-se si el cavall va ferrat, per
menystenir una derrota. Sigui com sigui ja s'ho faran,
és el seu, de reialme, i que sigui el seu ha
de preocupar tangencialment: tàcticament només
i, molt de tant en tant, estratègicament.
I això sí, que ens afecta:
els nostres partits, els nostres polítics, els
nostres pensadors, a base de freqüentar l'enemic
i el seu reialme enllà de l'estratègia,
de la tàctica i la tangent, a base de barrejar-se
en llurs afers, han acabat comprometent-s'hi, fent seva
(i, fatalment, nostra) la ferradura de l'enemic. I ara
ens trobem de la següent manera: que per al PSOE
(PSC) Convergència i Unió vota contra
una Comissió del parlament espanyol que investigui
la ferradura Guerra. Recíprocament, per ajudar
Convergència i Unió el PSC (PSOE) vota
contra una Comissió del Parlament d'Amunt que
investigui la ferradura del Joc.
El bipartidisme, eina de la Transició,
s'ha convertit en mono-partidisme, per coincidència
d'interessos, acumulació de brutícia i
confabulació de tramposos. És l'hora de
canviar d'etapa: fan falta idees, interessos i partits
nous. Superiors, si pot ser.
|
