La renovació d'Esquerra Republicana al congrés de fa unes setmanes és, doncs, el primer pas devers la necessària presència d'un partit català d'esquerres al Parlament.

En cap moment del període polític que vivim d'ençà de finals dels setanta no hi havia hagut prou garanties, per modestes que siguin les de l'ERC actual, d'un partit democràtic, seriós, nacionalista democràtic, progressista i amb possibilitats de tenir un nombre de vots més gran a cada elecció. El PSC no ho va ser per la peculiar visió que del vot immigrant tenien els més honestos dels seus capdavanters (tractaven políticament la immigració com l'havien tractada en religió de jovenets: catecisme als barris, i el Nadal del pobre); aquests honestos, més els deshonestos (l'important és manar) van dur a l'impossible PSC (PSC-PSOE).

Pel que fa al PSUC, la seva dependència de naixement del PCE ("El partido", li deien, ja durant la revolució i la guerra) s'ha afinat i, per tant, consolidat (sense Ribó no hi hauria Anguita), afegida al descrèdit de l'etiqueta comunista (que ja ven tan poc com l'etiqueta de carlí), el fa igualment impropi.

No pot estranyar que a la nostra societat li costi tant de formar un partit que faci a l'esquerra allò que ha fet Convergència i Unió a la dreta: la massa votant estava massa confortablement instal·lada en el sistema segregat per la dictadura els anys seixanta i setanta, i de totes les ofertes del nou sistema democràtic, que aquella massa va acceptar prou bé, la que més va acceptar va ser la moderada: la UCD de Suárez a Espanya, Convergència i Unió a Catalunya. La possibilitat que Esquerra Republicana ocupi el buit que, per pura mecànica del sistema de partits, no pot convertir-se en permanent, trastoca l'equilibri actual: un equilibri impur, en el qual un sol partit d'obediència nacional (CiU) se'n duu tots els mèrits, per relativament merescuts que siguin, de la fidelitat a un país i un poble; mentre que l'esquerra del parlament és monopolitzada, en escandalós contrasentit, per partits sotmesos a partits d'un altre país, l'espanyol.

El "perill" de normalització del sistema de partits a Catalunya que representa ERC, i per tant la possibilitat de reduir l'actual anomalia de partits catalans d'obediència espanyola, justifica, tant de bo que del tot, els atacs que el renovat partit rep de totes bandes: tant de la dreta nacionalista, que veu perillar el monopoli, explicable, de servei al país, com de l'esquerra espanyolista, per a la qual el creixement d'un partit tant català com progressista posaria en evidència, si "esquerra és llibertat", la contradicció que representa, per a partits que es consideren catalans, ser ensems progressistes i espanyols.