La mort de Ramon Trias Fargas ens ha dut a la memòria, si més no a alguns, quin gran tipus de president de la Generalitat no hauria estat.

De les personalitats que em vénen a la memòria, d'entre les que han aspirat al càrrec en els darrers vint anys -Joan Triadú, Josep Benet, Joan Raventós, Jordi Pujol (l'únic que l'ha abastat)-, Ramon Trias Fargas és el que més en donava el tipus general. Físicament parlant: alt, fet, amb un gran cap, unes bones sabates ideals, vestit no pas d'anglès sinó a l'anglesa, una veu definitiva. Sobre la veu, la darrera cosa que me'n va arribar, del polític suara desaparegut, va ser la sola frase amb què va sentenciar una pregunta sobre un actual president de Diputació. Aquest president de Diputació va haver de dir unes paraules davant dels presidents de les administracions d'ambdues bandes dels Pirineus: Ardanza per Euskadi, Pujol pel Principat, etcètera. El gironí s'adreçà als presents qualificant-los de "petits grans homes d'estat", i amb això situava el seu futur a l'encant. Preguntat Trias sobre aquest futur, va dir, amb aquella veu:

-És cadàver.

Trias Fargas no hauria pogut ser president de la Generalitat en els anys que corren, de república de botiguers. Trias Fargas era economista, i més aviat financer que no pas banquer. Home d'estudis econòmics més que no pas de crèdits, de grans construccions administratives més que no pas de pedaços per a calces. No solament era independentista sinó que, sense dir-ho mai, se li notava, i els esforços espanyols (¡i catalans!) per dissimular aquest punt essencial del seu pensament i no fer-hi mai referència, ni que ningú no n'hi fes, han estat ingents. El màxim, i encara després de mort, que han gosat admetre en aquest punt és que la seva ambició per al futur de Catalunya "no tenia límits".

Déu n'hi do. Trias Fargas tampoc no hauria pogut ser president de la Generalitat, en els temps que corren, perquè era un home culte, ell personalment, i sobretot perquè valorava els treballs i les activitats intel·lectuals i científiques com a essencials per a la vida col·lectiva. Si pensem que els que han ocupat el lloc que ell hauria volgut ocupar, el punt més alt a què han arribat en aquesta matèria és Max Cahner, ja és dit tot.

Els quals, la porcada més gran que estan fent aquests dies al país, i no a Trias Fargas perquè ell no n'admetia, de porcades, és la de dir-li "senyor", "tot un senyor", "un cavaller", un "fin de race", "el darrer exemplar de polític de la seva alta espècie", per convèncer-nos que ens resignem a no tenir res més que els que tenim, és a dir, a ells perquè ja no en queden d'altres.

Ah que sí.