Al malaguanyat Brusi actual va sortir el diumenge vuit d'aquest mes d'octubre un article signat per Pasqual Maragall, batlle de Barcelona, que s'ha d'aprendre de memòria qualsevol persona que vulgui saber quin és l'estat d'ànim profund, amagat, d'un dels membres menys fracassats del partit avui dominant al conjunt de Catalunya, el País Valencià i les Illes.

És un article escrit sense xarxa, a raig fet. Un article que ensenya, com mai, quines són les idees reals i no pas preparades; els instints i no pas la imatge del xiroi depressiu que és el batlle de la nostra capital.

El devia escriure d'amagatotis i sense dir-ho a ningú perquè és impossible que el seu equip d'assessors de premsa, imatge i ideologia l'hi deixessin publicar.

La dramàtica entremaliadura de la primera autoritat municipal dels Països Catalans li costaria cara si el diari en què es va publicar es llegís. I es deu llegir més poc encara del que diuen perquè no he vist ni escoltat cap comentari a les cinc llargues columnes de l'enorme error (per a ell i els seus), de la preciosíssima font de dades per a adversaris, enemics, estudiosos, psicòlegs, psiquiatres i psicoanalistes interessats en l'estructura profunda del personatge.

El comentari n'és impossible: la lectura sencera del paper, necessària: tot és tall, tot és informació sobre el personatge i el seu estat anímic. Com a simple incitació a la lectura completa de la històrica bajanada, heus-ne aquí una antologia. El paper és titula Les ferides obertes a l'Estadi i parla, doncs, dels fets de la reinauguració de l'Estadi de Montjuïc.

Diu que l'acte "es va veure enterbolit per una climatologia sense contemplacions i per una presència igualment sense contemplacions dels qui utilitzaren la bandera de tots per fuetejar la majoria de dintre i ofendre els hostes de fora". És a dir, la culpa no la té el deficient acabat sinó els elements -xoca-la, Felipe II!-. I la culpa la tenen els de la bandera de tots: que, per a un del Psc (Psc-Psoe) és l'espanyola, però més avall es veu bé que parla de la catalana.

Els "fuetejats" majoritaris resulta que es van abstenir d'aplaudir "els hostes de fora". Que si per a un català eren el Borbó i companyia, per a un militant del Psoe no ho poden ser mai, de fora.

¿A què juga, en Maragall? Ni ell no ho sap, i aquest és l'enorme interès de l'article: detalla les dos ferides que "se'ns" van obrir aquell dia: "1) La vergonya aliena de molts catalans que veieren el nom i la bandera del seu país utilitzats abusivament." Catalunya i la senyera, no Espanya i la roquigualda. Però, ferida número 2: "La ràbia dels nois escorcollats sense massa contemplacions per la policia." ¡Epa! Els nois, doncs, portadors del nom i la bandera del seu país que utilitzarien abusivament, escorcollats al seu torn sense massa contemplacions per la policia portadora del nom i la bandera inexistents en l'article del sensibilíssim filosop (¿I també inexistents a l'Estadi? Pregunto).

En l'embolicada troca mental exposada pel depressivo-xiroi segur que hi ha un fil conductor. Potser, amb abusiva bona voluntat, el podríem veure en aquest fragment: l'adhesió "neòfita i eixelebrada" a la singularitat catalana "d'aquells que, com tants immigrants que van lluitar abrandats al Vietnam sota la bandera de la unió nord-americana, es cobren el sofriment viscut en l'obtenció de la carta de naturalesa local amb un menyspreu fora de mida per tot allò que no és local i, cosa encara més revoltant, contra tot aquell qui és nouvingut després d'un mateix".

Dit en plata: al Psc (Psc-Psoe) la immigració, excusa de la seva submissió al Psoe, ara resulta que se li torna separatista. El fill de la chacha se'ls fa de la Crida. ¡A ells, que per amor a sa mare es van fer espanyols!

¡Com està el servei! ¿Oi, nens de pis, pijos del Canvi?